PalmaEn aquest món que hem construït entre tots, no es pot estar un sol dia sense gastar. Les despeses no s’aturen ni quan dormim, mentre la gelera queda encesa a la cuina. Però hi ha una cosa que sí que podem fer: triar un dia a la setmana i passar-lo sense pagar res. Beure el cafè a casa, descongelar el pa que havíem guardat per si de cas, deixar de banda aquella compra que teníem pendent... La sensació és estranya i poderosa, perquè de cop i volta feim un parèntesi en la nostra condició de consumidors i recordam que les nostres existències van més enllà de l’acte de treure la targeta o unes monedes. Les activitats per les quals no s’ha de pagar són senzilles i m’atreviria a dir que humanitzadores: passejar, seure a un banc i contemplar què passa al nostre voltant, llegir aquell llibre que tenim a la tauleta de nit des de fa mesos, sentir una música evocadora o preparar una carmanyola per dur a la feina i no haver de dinar fora.
Això sí, hi ha una condició addicional que convindria complir: què tal si deixam de pensar que mirar el mòbil és una manera de passar el temps? No és hora que siguem uns radicals i anem a les arrels de la nostra persona, sense cap pantalla com a intermediadora? No pot ser que mirem la pantalla per no contemplar-nos a nosaltres mateixos? Pot ser, si tothom fes el mateix, les empreses, el sector del comerç, el de la restauració, es queixarien (encara més). És tan lícit com pensar que ja no ens agrada aquesta societat en què els doblers ens col·loquen en determinades categories davant de les altres persones. El sistema no vol que aturem, perquè viu del nostre anhel de possessió. No seria una cosa meravellosa prendre’n el control?
