Anar al palau de Marivent –aquell edifici que havia de pertànyer als mallorquins, però que només gaudeixen els Borbons– és una aventura si el motiu de la visita és fer-hi feina. He assistit a moltes reunions entre el president del govern espanyol i el cap de l’Estat, i la situació és tan precària com sempre. Els periodistes que cobrim aquesta trobada a Marivent –amb unes declaracions posteriors que no destaquen precisament pel seu contingut– semblam sospitosos d’algun pla macabre per atemptar contra la monarquia. En arribar, ens registren, ens passen per un escàner i ens envien els cans a ensumar tot el que duim. Sort que els portàtils, els bolígrafs i els quaderns encara no es consideren objectes perillosos, però supòs que és qüestió de temps.
També tenim un codi de vestimenta, que es caracteritza per les diferències entre sexes –masclisme? I tant que sí. Els homes han de dur americana, una peça molt útil per fer front a la frescor d’agost i molt adequada per carregar amb els equips de càmeres.
Com que hem d’arribar una hora abans de la convocatòria, ens amollen a una esplanada amb un parell de pins, i mai no sabem a quina hora ens podrem treballar. Aprofitam l’estona per posar-nos al dia entre companys i el personal de la casa, que són el millor de tot plegat, ens dona una mica d’aigua i llimonada amb un somriure que és d’agrair. Tampoc no hi ha cap bany previst per a casos de necessitat, però els cambrers ens deixen fer servir el seu molt amablement. Cal tenir present que de vegades hem esperat més de dues hores i, amb tant de beure, les coses es poden complicar.
Quan arriba el president, tots pujam com a ramat a la porta on Felip de Borbó el rep. En el cas de Pedro Sánchez, ho sol fer molt seriós per deixar palès que potser no és el seu millor amic. Després de les fotos, tornam a baixar com a ramat a l’esplanada inicial, on es col·loca el faristol per al cap de l’executiu espanyol. Toca tornar a esperar un temps indefinit, mentre la suor cau per les cames i l’esquena i se’t lleven les ganes de parlar amb ningú.
No hi ha taules, ni cadires, ni connexió a internet. Hem de seure en terra per poder treballar i estam envoltats de personal de seguretat que ens mira malament. De fet, hi ha més vigilants que periodistes.
Quan arriba el president, surt del pas com pot, recorre a un argumentari suat i buit i se’n va. Llavors els vigilants s’encarreguen de fer-te fora aviat. Agafam l’equip com podem i sortim del palau mentre sentim els cans lladrar. Quan la porta es tanca, ens hem de distribuir pels bars de la zona per poder escriure algunes línies sobre el no-res. Almanco ells ja es poden llevar l’americana, arromangar-se la camisa i respirar una mica.
Els parroquians dels bars ens miren sense entendre res, mentre peguen un glop a una canya. Què fa aquesta colla de pirats mirant la pantalla d’un portàtil i escrivint a tota velocitat?
