El dia dels enamorats
La senyora progressista es corda el cinturó i li dona l’adreça al conductor del taxi. Ell somriu i escolta, enriolat, l’amic que parla a través de l’emissora. “Ei! Que he vist una dona amb una rosa, i he pensat, nens...!”. Parla, amb tots els altres, del dia dels enamorats. La catedràtica somriu, en sentir-ho, perquè ella, si fos a dir, diria que celebra el Sant Jordi. Però no celebra res. Li fa gràcia sentir aquest home, a través de l’emissora, i el que condueix, que li fa la gara-gara.
“Jo encara haig d’anar a comprar la cosa de la meva dona!” exclama el conductor. “No sé si una cafetera, que la vol, o un aparell de massatge, que l'hi robaria!”
La senyora progressista somriu. Quina preciosa quotidianitat, pensar que aquest taxista li regalarà a algú una màquina de fer massatges que ell es voldrà quedar. Quanta alegria, quanta normalitat. Ella, que és la dona intel·ligent, la que va ser, en teoria, triada pel cervell (el cos també, esclar) i que té un marit intel·ligent com ella, es troba que enveja el taxista. Aquesta alegria, aquesta normalitat. Potser voldria, pensa, menys cervell i més cos, menys cap i més cor.
“Em quedo aquí, a la cantonada”, li diu al conductor. I ell, somrient, content perquè avui segur que, potser, tindrà sexe després del regal, li desitja un bon dia. Ella dormirà al llit matrimonial, king size per no destorbar-se, sense ni tocar el peu del marit. Quanta enveja sent la senyora progressista de tanta regularitat, de tanta alegria, de tanta normalitat. Aquest taxista arribarà a casa i farà un petó breu als llavis de la dona. Ella fa segles que no té cap contacte amb l’home que la va enamorar.
