OPINIÓ
Opinió 21/08/2020

Desvestir el rei

2 min

PeriodistaDavant els hosannes i tòpics habituals sobre la comunió popular, per a mi la música sempre ha estat un acte d'afirmació individual, un plaer sovint solitari –de fet, cada cop més– que m'ha ajudat a trobar el meu forat en el món. Per a mi no hi ha acte més abandonat que escoltar música, fins i tot en directe. Si el concert m'agrada, per molt que no hi hagi anat sol, és com si llegís un llibre: només hi som jo.

Però malgrat aquesta tendència a aïllar-me, som conscient del pes dels rituals, de la importància específica de la litúrgia que envolta tota activitat col·lectiva: un concert de rock és alguna cosa més que un grapat de persones pujant a un escenari per interpretar unes cançons; de la mateixa manera que una missa és alguna cosa més que un capellanet recitant oracions o que un milionari encalçant una pilota i encaixant vuit gols no és ell sol un partit de futbol. Fins i tot afegiria que en molts casos el públic és part de l'espectacle, un element tan central i necessari com el músic, el capellà o el jugador.

Per això, em costa tant reconnectar amb aquest món postcovid, de competicions sense públic, cultura profilàctica i streaming. Tot plegat no em produeix tant rebuig com peresa, encara que, si bé comprenc la necessitat de mantenir el cadàver encara que sigui amb els signes vitals mínims, he de confessar que sent una petita escalfor homicida al lòbul frontal cada cop que algú diu que "the show must go on".

Perquè el show cada cop em sembla més destrempant. I un poc ridícul, com els videoclips aquells sense música que tantes hores de diversió ens varen procurar quan es varen posar de moda devers el 2016: gent arrossegant els peus al ritme d'una música inexistent, fingint un entusiasme dement en el buit; el glamur s'esvaïa i només quedava un residu patètic i còmic.

La cultura en temps de pandèmia és com desvestir el rei: la música ja havia perdut prou romanticisme i substància com per ara enfonsar-la encara més amb decorats d'Ikea, il·luminacions deficients i so a 128k; i si ja sospitàvem que els socis de qualsevol equip de futbol importaven un pet al costat del potencial apostador a l'altre costat del planeta, ara ja tots veim els partits com si el nostre equip jugués a Mart. El que vendria a ser retornar els esports al poble, vaja.

Potser és només que m'he fet vell i que cada vegada em costa més pujar a nous trens, especialment si ja estan en marxa, però la meva sensació és que cada dia és més complicat distingir entre el que és discurs i el que és propaganda, entre l'art i la publicitat, la pel·lícula i els anuncis. Potser ja era així abans i ara simplement hem deixat de fingir. No ho sé. Només sé que no m'interessa cap a on van les coses. Sí, Twitch serà el futur, però no el meu. Apujaré el volum i tornaré al meu solitari forat. M'ha costat anys moblar-lo, però ara s'hi està bastant bé.

stats