Després tot són queixes
Una de les imatges del dia, i segurament de la setmana, serà la de l’entrenador del PSG, Christophe Galtier, i la del jugador Kylian Mbappé, xapant-se de riure quan un periodista els proposa de fer un desplaçament no en jet privat (ho havien fet en un partit anterior, i això havia generat polèmica) sinó en tren. No un tren qualsevol, sinó un TGV equipat d’acord amb totes les necessitats –i els luxes, se sobreentén– que exigeixen els jugadors de futbol de primer nivell. Galtier i Mbappé no tan sols se’n foten, de la proposta, sinó que l’entrenador encara es permet una gracieta i diu que ja miraran si hi van en carro. Tal vegada seria una mica hora de començar a dir que el futbol de les categories superiors ha acabat convertint-se en un aparador de les pitjors misèries de la nostra societat. Un estol de xulos (no precisament barats, això sí que no) fent ostentació contínua de la seva prepotència i d’una niciesa sovint agressiva, a canvi d’una aportació nul·la a cap millorament de la societat.
El jugador i l’entrenador del PSG tenien aquí una oportunitat excel·lent, i ben fàcil, de donar exemple de bones pràctiques contra el canvi climàtic. En comptes d’això es van estimar més fer tot el contrari: reforçar els negacionistes del problema més urgent que ens afecta, i a tots aquells que potser no el neguen però sí que els agrada burlar-se’n: per comoditat, per interessos econòmics, per miopia o per estupidesa llisa i pelada. Una vegada més, el missatge que arriba des de l’esport d’elit no tan sols és de baixa qualitat sinó que va contra l’interès general, per defensar el perfil d’uns suposats triomfadors convençuts que no han de seguir cap tipus de normes i que ningú té dret a fer-los no ja cap crítica, sinó tampoc cap suggeriment. En aquesta ocasió es tracta d’aquests dos personatges, però també pot ser un altre jugador del PSG, com Messi, comprant-se un casalot il·legal a Eivissa, una illa ja rebentada per l’especulació i els abusos urbanístics d’altra gent amb molts diners i molt poc respecte pels altres. O pot ser un tenista com Rafa Nadal fent modificar la normativa urbanística per construir una acadèmia que acaba funcionant com una atracció turística amb hotel de luxe i muntant un escàndol contra l’Ajuntament de Manacor quan se li reclama que pagui les taxes municipals.
Més enllà dels mals exemples concrets, la resistència d’una part considerable de la societat a acceptar i entendre la gravetat del canvi climàtic és tossuda. Com amb la pandèmia –amb l’aparició dels antivacunes i altres ofuscats–, és previsible que els governants hagin de tornar a prendre mesures de coerció o d’obligació si volen arribar a algun resultat, entre les quals hi pot figurar una regulació més o menys estricta de competicions esportives que moguin grans masses de públic. Després tot són queixes per les retallades de llibertats: no s’adonen, o no volen adonar-se’n, que la retallada de la llibertat comença quan un, en nom precisament de la seva llibertat individual, es desentén o es fot del bé comú.
