Desmond Tutu, l’'ubuntu' i nosaltres
Fa uns dies va morir una de les figures clau de les darreres dècades, el bisbe de Sud-àfrica i premi Nobel de la pau, Desmond Tutu. Gràcies al seu compromís vàrem poder conèixer els desastres de l’apartheid i les complicitats d’un món colonial i racista que perdurava i perdura més enllà del colonialisme. No és fàcil sentir veus africanes, autoritzades o no, al mainstream de l’opinió pública, però la d’aquest bisbe compromès ressona fins i tot des de la seva tomba, fent trontollar les nostres confortables consciències blanques i privilegiades. Mentre ens lamentam de no poder viure amb una certa normalitat per mor de l'òmicron, oblidam que a l’Àfrica les vacunes han arribat just al 7% de la població, i que això té conseqüències allà i aquí. Algun metge francès fins i tot va tenir l’ocurrència de proposar, quan ens confinaren, experimentar els vaccins amb els africans, verbalitzant allò que practicam cada dia, més enllà dels discursos sobre els drets humans: que les vides dels europeus valen més que la dels veïns i veïnes del sud global.
Però potser la lliçó més important del mestre va ser la teoria i la pràctica de l’ubuntu. Un terme que recull també Raül Romeva al títol del seu darrer llibre, que prové de la llengua bantu i que es sintetitza en un principi tan bell com senzill i tremendament polític com aquest: jo som perquè totes i tots som. I és aquest nosaltres fratern el que dona sentit a les nostres vides. Una reafirmació de la comunitat i de la nostra naturalesa social als antípodes de la negació de l’existència de la societat, augurada per Margaret Thatcher fa quaranta anys i cosificada en aquests temps de crisi pel trumpisme i l’ayusisme, i pels hooligans que practiquen el reduccionisme d’un altre concepte tan immens com buidat de significat, com és del de llibertat.
L’ubuntu s’aconsegueix amb la lluita constant i col·lectiva, com amb l’aposta de Tutu per la lluita no violenta contra l’apartheid, que a través del boicot global als anys 70 i 80, va aconseguir que els equips esportius del país no poguessin competir a l’estranger. I que, com recordava el bisbe, més enllà de les repercussions econòmiques va donar als antiapartheid el sentiment que no estaven tot sols, que el món sencer era amb ells, i això els va suposar fortalesa per continuar lluitant. I l’esport és i continua sent molt important a Sud-àfrica, com bé reflecteix la pel·lícula Invictus, basada en El Factor Humà de John Carlin.
L’ubuntu té, potser, un component espiritual –o no el tenen totes les lluites contra el megamonstre fruit de la suma de capitalisme, colonialisme i patriarcat?–, de fe en què es poden canviar les coses encara que ho tinguem tot en contra. D’optimisme de la voluntat i de confiança en una certa bondat humana. Però que només ho podrem fer, novament, amb compromís col·lectiu i tallant d’arrel les distintes formes d’opressió. Tutu no sols ens va deixar frases memorables que tots hem escoltat alguna vegada, com aquella que si ets neutral davant una situació d’injustícia, has triat el costat de l’opressor. Ens va deixar també el seu exemple, tota una vida que ens recorda que les paraules són tan importants com els fets, i que és amb les dues coses que feim camí.
Ho va fer des d’una heterodòxia i un anticorporativisme admirables. Va tenir la difícil tasca de presidir la Comissió de la Veritat a Sud-àfrica, en el post-apartheid, a la vegada que defensava una nació multiracial. Va denunciar sempre els excessos de les elits, fins i tot quan els excessos i la corrupció els protagonitzaven 'els seus', cosa que li va dur molts maldecaps. Ja de jove, tot i tenir el privilegi de treballar com a mestre, hi va renunciar, denunciant el segregacionisme total del sistema educatiu. Com a primer arquebisbe negre a Ciutat del Cap, va capgirar el paper que jugava l’església anglicana en l’acompanyament del procés colonial, i va convertir la religió en una eina més d’alliberament.
Fa gràcia que avui dia facem servir la polarització social i política com a excusa per no avançar en polítiques necessàries, tant en termes socials com ecològics: estam més polaritzats que no ho estava la societat sud-africana fa quaranta anys? Desmond Tutu ens diria que no, però ja no hi és. Denunciaria activament la 'neutralitat' còmplice davant els discursos d’odi, a la vegada que defensaria l’ubuntu, la construcció d’un nosaltres inclusiu i superador d’unes diferències induïdes pels poderosos, per tal de mantenir els seus privilegis.
L’ubuntu ens recorda que nosaltres som perquè els altres, la gent de l’Àfrica, com Desmond Tutu, també són. Som. Que la llibertat no és fer negoci a costa de la vida dels altres, i que fins que no s’alliberin les patents de les vacunes i tothom hi tingui accés, no estarem segurs. Que el 2022, entre totes, enfortim l’ubuntu.
David Abril és professor de la UIB
