Desitjar una roda punxada i altres fantasies de supervivència

M’agrada imaginar que passen coses dolentes a la gent, amb la tranquil·litat que em dona saber que els meus desitjos no influiran en la realitat i que tampoc són gens dramàtics.

Per exemple, desig que el dia de l’eclipsi de l’agost el cel estigui tan ennuvolat que no es pugui veure res. Que tota aquesta gent que ha decidit venir a les Balears per passar uns minuts mirant el cel en quedi amb les ganes i hagi de tornar a ca seva amb la sensació que s’ha perdut un espectacle únic a la vida. Ja que venen a massificar (encara més), el mínim que han de dur a la maleta és una bona dosi de frustració. Què posarien a Instagram aquell dia? Què farien amb les seves ulleres de mirar eclipsis?

A la gent que diu que sobren migrants, però que mai es plantegen què hem de fer amb vint milions de turistes, el desig que punxin una roda del cotxe un dia de juliol a 40 graus de temperatura. I que, després d’una estona fent senyals, sigui precisament un migrant qui s’aturi a donar un cop de mà per canviar la roda. Potser algú arriba a ca seva meravellat d’haver conegut algú amb la pell més fosca que torna de la feina i que, malgrat el cansament, s’ha aturat a ajudar.

A l’home que l’altre dia empenyia tothom per pujar el primer a l’autobús, i que va seure en un dels pocs llocs lliures que hi quedaven amb la convicció que ho mereixia més que els altres, li desig una bona ensopegada i que li faci mal alguna part del cos una estona.

Voldria que la famosa que va dir que llegir no ens fa millors quedàs uns dies sense mòbil, i sense res més que fer que mirar una paret. I que, quan el recuperàs, s’haguessin esborrat totes les fotos i vídeos de les seves xarxes socials.

A la senyora que em va criticar el meu tallat de cabells, sense que jo li hagués demanat l’opinió, li desig una alopècia temporal, amb una setmana em basta. Però, si hi ha un moment en què pensa que quedarà calba de per vida i s’espanta molt, millor.

M’agradaria que els polítics no tinguessin paga extra, només pel plaer de deixar-los sense, com tanta gent. I que algun no trobàs habitatge per llogar. També seria un somni que hi hagués una prohibició generalitzada de fer servir els cotxes, i que els senyors i les senyores de la dreta i de l’extrema dreta haguessin de moure’s en transport públic, mesclats amb la gent normal. Quina vulgaritat seria per a ells, no?