Com desaprofitar Basté i Terribas
Dimecres a la nit s’estrenava Nexes, el gran programa sobre testimonis i experiències vitals de TV3. S’agraeix la bona voluntat de voler innovar i crear un format diferent a la resta, ambiciós televisivament i amb dos cracs del periodisme al capdavant com Mònica Terribas i Jordi Basté, però el resultat va ser decebedor. La dinàmica va costar una mica d’arrencar. Els dos presentadors són professionals que tenen tons i actituds molt diferents a l’hora de fer televisió i van trigar una mica a aconseguir una sintonia confortable. La proposta del programa provocava certa estupefacció. Cent persones desplegades sobre un rusc gegant que caminen amunt i avall del decorat en funció de la resposta a una pregunta sovint intranscendent. La metàfora del rusc és encertada. La societat com un eixam. La vida en un rusc. El programa pretenia ser hereu de La vida en un xip de Puyal però va esdevenir una mena d'El diario de Patricia en versió accelerada. Cada individu se sincerava amb una història íntima que l’havia colpit i se’l ventilaven en un tres i no res amb la crueltat del ritme televisiu. Se’ls preguntava per la vida privada i se’ls acomiadava amb una celeritat que ni tan sols correspon a l’habitual tarannà periodístic dels dos presentadors. La televisió xuclant la vida dels testimonis per satisfer les xafarderies emocionals de l’audiència. Com aquell noi que, fotut després de confessar que havia provocat el divorci dels seus pares i que era “un fill indecent”, van abandonar al mig del rusc.
La majoria de les persones convidades no tenien gaire facilitat per explicar-se i les seves històries ens importaven poc. “Deunidó”, repetia Basté a cada resposta. Les històries escollides ens transporten a la televisió dels noranta: poliamor entre lesbianes, divorcis, embolics sexuals a la feina, infidelitats, primers petons i atracadors penedits. “No és un programa d’opinions. És un programa d’emocions”, deia Basté. “Escoltar la vida i no jutjar-la és molt bonic”, deia Terribas. És cert. Però tot plegat et provoca indiferència perquè l’espectacle no va enlloc, no desemboca en cap objectiu concret. Els convidats obeeixen les instruccions com un ramat anònim, posen la seva vida al servei dels desitjos del programa sense saber ben bé perquè. Un espai immens, un desplegament de mitjans i recursos notori, molt lluïment de disseny i realització, però tot plegat acaba per oferir un material banal. A Nexes el contingut és esclau de les formes. El moviment de gent semblava en molts casos gratuït, els colors del rusc, poc diferenciats; i sociològicament no treies cap conclusió interessant. Les històries individuals no aportaven cap significat a nivell col·lectiu més enllà de l'obvietat que cadascú viu la seva vida com pot.
A tres dies d’haver passat unes eleccions, enmig de la pandèmia, en plena crisi i amb greus aldarulls als carrers per la detenció de Pablo Hasél, teníem dues grans espases periodístiques del país preguntant sobre les fantasies de fer un trio al prime time de la televisió pública. Nexes o com desaprofitar Jordi Basté i Mònica Terribas.
