En defensa de la política i de la ideologia

Fa anys que vaig aprendre a desconfiar de l’activista que es diu a si mateix apolític i del polític que critica els seus companys per massa ‘ideològics’. És més probable que l’activista no només faci política, sinó també partidisme, i la crítica del polític no tan sols és ideològica, sinó sobretot poc honesta. L’experiència també m’ha demostrat fins ara que la majoria dels especímens d’aquestes dues categories oscil·len entre la dreta i l’extrema dreta. A les Balears tenim exemples de tots dos tipus de persones, alguns de bastant recents.

Les batalles i discussions entre partits a les institucions formen part de la política, però una assemblea d’estudiants, les accions de qualsevol ONG i una reunió de veïns d’escala, també. Desacreditar la política és, a la pràctica, atacar qualsevol intent d’organització col·lectiva d’una comunitat. Per això els primers interessats a fer-ho són els autoritaris. Els que, s’amaguin darrere del discurs que s’amaguin, en realitat odien o menyspreen la democràcia.

Una part d’aquest descrèdit ve dels polítics que diuen que renuncien a fer ideologia i que es limiten a fer gestió. Entre aquests no hi falten els qui en realitat només els interessa sobreviure al càrrec. Tota gestió és ideològica, perquè gairebé sempre consisteix a repartir uns doblers i uns recursos que són escassos perquè es facin algunes coses amb relativa rapidesa, d’altres sense presses i algunes més quedin descartades o en un calaix.

Si tota gestió política és ideològica i la política és imprescindible, allò que és clau és l’honestedat. Que qui treballi per la comunitat ho faci sense amagar què pretén, quina visió del món té, demostrant que té un pla, un objectiu a llarg termini –una ideologia– i que l’ha reflexionat.