La decisió arriscada del rei
La decisió del rei de permetre al Sr. Núñez Feijóo cercar suports parlamentaris per ser nomenat president del govern té un perill. Si quatre vots dels 350 del Parlament canvien de bàndol per raons d’interès personal, no polítiques, el Sr. Núñez Feijóo seria nomenat. Seria un frau de llei, però un fet d’impossible marxa enrere. Un ridícul col·lectiu amb conseqüències polítiques per a la legislatura i més enllà. El perill no és hipotètic perquè la decisió es pot justificar sobre la base d'evitar que el “Gobierno de España esté condicionado por independentistas acabando asi con la interinidad institucional que ello representa”.
A la Comunitat de Madrid, fa anys, el canvi de vot de dos parlamentaris del PSOE va permetre governar al PP. En aquella ocasió, el canvi es va deure a una compra dels vots. Ningú ho va negar i el temps en va diluir les conseqüències. No hi va haver intervenció de la justícia i els dos diputats, que mai havien destacat per les seves intervencions parlamentàries, no van ser investigats. El temps esborra els fets i deixa poques conseqüències. Probablement, el PP no va perdre vots per aquests fets. És un paradigma provat que els partits polítics tenen una finalitat principal: guanyar eleccions.
El que va succeir una vegada pot tornar-se a produir. Ara és més difícil, les eleccions autonòmiques són menys importants i menys visibles que les estatals, però la violació dels drets dels votants té idèntica gravetat.
La Corona ha defensat que la decisió –autoritzar al Sr. Núñez Feijóo a formar govern– s'ha pres d'acord amb el costum i la tradició. Calia l’explicació? La decisió reial és del tot constitucional i les raons per prendre-la no requereixen justificació. No cal dir res més. Certes explicacions, fetes explícites en circumstàncies concretes, sobren.
La Constitució dels EUA està basada en la desconfiança en l’home. Els cinc constituents, Washington, Adams, Jefferson, Madison i Hamilton, desconfiaven entre ells. És llegendària la rivalitat entre Adams i Jefferson, el primer un estadista, el segon un home de lletres; un el segon president i l’altre el tercer; un del nord, Massachusetts, i l’altre de sud, Virgínia; de la mateixa edat –i ja grans, i a les portes de la mort, cap volia morir primer i ambdós volien tenir notícies de l'altre, no per motius d’afecte, sinó per tenir l’honor de sobreviure-li–. És possible que aquesta rivalitat i desconfiança hagi estat la columna vertebral de la Constitució dels EUA, una de les més sòlides de la història política dels estats moderns. El principi és que no es pot esperar que els ciutadans i els polítics actuïn sempre d'acord amb el bé comú i l’interès general, naturalment condicionats per l’interès polític del partit que representen.
Això significa partir d'una ètica del comportament que hauria de ser, però pot no ser, perquè l’home té inevitablement interessos personals, passions i vicis. D’aquí la separació dels tres poders de l’estat –executiu, legislatiu i judicial–, que s’observen i es contraposen en un entorn en què ningú té tot el poder i ha de comptar, per tant, amb els altres.
Aquest equilibri de poder és el que ha estat descrit com els checks and balances (verificació i equilibri). L'estabilitat i la fortalesa del sistema polític dels EUA s’han demostrat superant una devastadora guerra civil de sis anys, resistint una agressió interna al sistema com la que del president Trump o la del president Jackson el 1830, amo de l’Estat de Tennessee, un populista que pretenia una democràcia més directa, sense que en cap cas el sistema polític hagi entrat en una crisi autodestructiva.
La demostració per reducció a l’absurd de la necessitat d’aquesta desconfiança en l’àmbit de la política i, per tant, de la utilitat de l’equilibri de poder, es dona en el marxisme que, basat en la dictadura del proletariat, pateix del càncer de la concentració de poder. Aquest és únic i absolut, com correspon a una dictadura. A l'URSS va durar 70 anys fins a la seva absoluta autodestrucció. A la Xina està per veure si el capitalisme d’estat arribarà a celebrar un segle.
Seguint aquests principis, una decisió prudent hauria estat probablement esperar que algun dels candidats presentés un suport parlamentari majoritari, compromès i comprovable. En defecte d’això, es corre un risc polític. S’ha de reconèixer que la decisió presa es pot justificar amb la necessitat que té el país de tenir un govern.
Si el perill descrit es concreta, la ciutadania en patirà les conseqüències, i també l’estructura de l’Estat i la confiança que hi té la ciutadania. La desconfiança és un element indefugible de la política i, en definitiva, del gènere humà. En aquest cas, no s'ha seguit aquest principi. Toquem fusta.
