Decadència d’uns, excessos d’altres

És curiós, però el PSOE sol acabar els seus períodes en el poder amb etapes de decadència aparatoses, renoueres i de llarga i difícil gestió i digestió, en què als socialistes els sol costar trobar el relleu dels líders i dels quadres dirigents. Això va passar amb el final de Felipe González i –amb independència del que pugui durar encara a la Moncloa– serà el cas també de Pedro Sánchez, un president contra el qual la dreta ha fet la campanya d’enderrocament més agressiva i tòxica que s’ha vist fins ara, utilitzant sense manies la justícia i els poders de l’Estat en benefici propi i crispant perillosament el debat públic. Tot, en definitiva, en la línia dels argumentari trumpistes que les dretes europees estudien i apliquen amb un entusiasme que seria bo que aplicassin a altres formes de coneixement. No és gens curiós, en canvi, que precisament Felipe González hagi col·laborat i col·labori amb tant d’interès en el setge contra Sánchez, mentre Zapatero (un altre expresident socialista fortament difamat en el seu moment) li fa i li ha fet costat. Crida l’atenció el fet que, de González i de Sánchez, la dreta espanyola en va voler crear una tendència, un culte a la personalitat (el felipismo i el sanchismo, respectivament), però, en canvi, no van parlar mai de zapaterismo.

Sigui com sigui, a cada nova revelació del cas Cerdán (o del cas Cerdán-Koldo-Ábalos, com us estimeu més de dir-ne), més palesa es fa la sensació de final: com que solen consistir en detalls escabrosos (o directament ridículs i vergonyosos, perquè els tres personatges formen part de la caspa més tradicionalment consolidada dins la història local de la corrupció), el sentiment de decepció i disgust de l’electorat progressista és comparable proporcionalment amb l’alegria de la dreta, que veu confirmats amb plaer els tòpics de sempre (al final tots són iguals, etc.), que en realitat només serveixen per exculpar la dreta i projectar la sospita damunt l’esquerra. Creix també, i és comprensible, el recel dels socis dels socialistes i, per tant, s’ajornen qui sap fins quan les opcions de reeditar coalicions progressistes, mentre la taca d’oli brut s’escampa: en el moment d’escriure aquest article, l’ARA Balears informa que la trama socialista va moure 16 milions d’euros de doblers públics a les Balears, i que esquita o pot esquitar Francina Armengol, una altra peça de caça major llargament cobejada (amb tírries personals incloses, com en el cas de Pedro Sánchez) per part de la dreta ultranacionalista.

Precisament, la sensació d’eufòria que envaeix aquests dies tant el PP com Vox els du a cometre excessos. Ho són, per exemple, tornar a impedir el debat sobre la continuïtat de Gabriel Le Senne (un president del Parlament imputat per un delicte d’odi). I és un excés, també, dedicar 21 milions d’euros al que anomenen “lliure elecció de llengua”, que torna a no ser altra cosa que un intent de convertir l’escola pública en l’escenari d’una ruptura social. O mig milió d’euros més a sotmetre els immigrants a uns exàmens dentals que no són proves d’edat sinó pures i repulsives humiliacions que només diverteixen els racistes. Poden sentir-se vencedors aquests dies, però el PP també ha entrat en un declivi que va començar amb els primers acords de govern que varen subscriure amb l’extrema dreta. “N’estan aprenent, de Vox”, diu una del partit d’Abascal, burlant-se del PP. Poden riure si volen, però els excessos d’avui els poden passar factura més aviat del que es pensen. Afortunadament, la ciutadania és bastant més madura, pel que fa a la seva relació amb la democràcia, del que ho és una certa classe política.