OPINIÓ
Opinió 23/11/2020

25-N: una data necessària a escala internacional

4 min

SociòlegEl proper 25 de novembre se celebra el Dia internacional contra la violència cap a les dones. Des que a principis dels anys 90 es realitzaren les principals actuacions polítiques i socials a escala internacional, aquesta ha passat de ser una “realitat consentida” a una realitat com a mínim contestada. Evidentment no basta. La major part del mèrit d'aquest tímid avenç la tenen les associacions feministes i els mitjans de comunicació. Tanmateix, queda molt per fer i la responsabilitat ha de ser transversal en l'àmbit social i d'abast mundial. Només el 2017, 87.000 dones foren víctimes de feminicidis, un terç dels quals de manera premeditada en mans de la seva parella. És la part més tràgica, però només la punta de l'iceberg de la violència de gènere.

El 1995 l'ONU definí la violència contra la dona com "tot acte de violència sexista que té com a resultat possible o real dany físic, sexual o psíquic, incloent-hi les amenaces, la coerció o la privació arbitrària de llibertat, tant si s'esdevé en la vida pública com en la privada". Des de l’extrema dreta sempre s’ha anat en contra d’aquesta definició i de qualsevol iniciativa que reconegui que es tracta d'un tipus de violència fruit de la construcció social del patriarcat. Sense perdre-hi massa el temps, es pot camuflar com es vulgui, però les dades són clares. Com més masclista és la societat, més feminicidis hi ha.

Per a justificar l’anterior, s’aferren a la idea que relacionar violència i gènere suposa un greuge cap als homes que són víctimes de les seves dones. I és cert que existeixen casos de violència familiar en què la víctima és l’home: maltractament psicològic, violència familiar de fills a pares o fins i tot l’assassinat. Ara bé, l’anterior no treu que la violència de gènere sigui una realitat a escala internacional amb unes dades que escarrufen. Només a mode d'exemple, segons l'ONU un terç de les dones del món han patit violència física o sexual, una xifra inimaginable en el cas dels homes. Per tant, la solució a la violència que pateixen els homes no ha de suposar en cap cas la negació de l'existència de la violència de gènere.

A Espanya, el 13 de novembre d'enguany ja havien mort 41 dones en mans de la seva parella. Una dada inferior a la de l'any passat, però igualment intolerable. La major part dels assassinats es produeixen quan es tramita la separació o el divorci, si bé gairebé sempre existeix una situació de violència de gènere prèvia. Per això, la intervenció primerenca i sobretot la preventiva a través de la coeducació són ara mateix la millor vacuna del virus masclista. Els valors socials són la corretja de transmissió dels estereotips de gènere, però també els que poden propiciar-ne l'erradicació. En conseqüència, no podem caure en el relativisme cultural o en la justificació i perpetuació de tradicions en què la dona té uns rols marcadament subordinats a l’home.

Puc entendre l'estima cap a la cultura pròpia o d'altri, però no ens enganem: la cultura no és ni ha de ser quelcom estàtic o immutable. Ens agradi o no, combatre la violència de gènere suposa combatre les idees en què s'aixopluga, per molt que formin part del nostre substrat cultural. Ho hem de fer a casa nostra i arreu del món i sense complexos. És cert que internacionalment és important donar sempre el protagonisme a les associacions feministes locals. No fer-ho pot fer que el feminisme es visualitzi com un neocolonialisme o ingerència cultural estrangera amb conseqüències nefastes. Alerta, però, a caure en la candorositat de pensar que totes les manifestacions culturals mereixen ser igualment respectades.

L’ablació genital femenina, a més de 200 milions de nines majoritàriament africanes, n'és el cas més evident. Hi ha diferents graus de mutilació que poden anar des de l’extirpació del clítoris fins a la totalitat dels llavis de la vulva, però tots amb un clar component de dominació. En primer lloc, es practica per negar el plaer sexual a les dones, considerant aquest un dret privatiu dels homes, i en segon lloc, també per a evitar la temptació d’anar amb altres homes. Les víctimes d’aquesta pràctica sofreixen seqüeles físiques i psicològiques de per vida i en no pocs casos poden morir per infeccions. Gràcies a la tasca de nombroses associacions africanes, aquesta pràctica va retrocedint, però hi ha altres casos menys extrems dels quals no hauríem de deixar de parlar. Perquè, només a mode d’exemple, el 2019 una de cada cinc dones de 20 a 24 anys s’havia casat abans de complir els 18. No cal dir que la majoria, sense voler-ho.

Altres formes de violència de gènere són la violència econòmica, la psicològica i, des d'un punt de vista legal, la institucional o política, que nega a les dones els mateixos drets que als homes. Com passava no fa tant a Espanya, en multitud de països les dones necessiten l’autorització del seu home per a obrir un compte corrent, viatjar... Fins i tot en alguns casos ens trobam que, en lloc d'avançar cap a la igualtat, s’ha retrocedit. A l’Iran, per exemple, l’arribada de l’integrisme islàmic canvià la legalitat vigent i obligà les dones a vestir d’una manera determinada per evitar temptar l’home. Una gran lliçó per als qui creuen que tenim fites ja consolidades.

No importa, però, recórrer a cultures llunyanes i exòtiques per comprendre l’origen de la violència de gènere. Ho tenim present cada dia a ca nostra sense gairebé assabentar-nos-en, també a través de les nostres tradicions i maneres de fer. Ho absorbim des de petits o en l’adolescència a través de les cançons de grups de moda que inciten els homes a donar benzina a les dones. La igualtat entre homes i dones encara queda enfora, tot i els avanços. En un món cada vegada més globalitzat, no basta actuar localment i, per això, les iniciatives internacionals com el 25-N són tan importants. Perquè tant se val si parlam de la vida d’una dona de Mallorca, de Quito o de Burkina Fasso. Totes elles tenen el mateix valor.

stats