La dansa única (1922)

De l’article de Màrius Aguilar (Huete, Conca, 1883 - Montpeller, 1950?) d’ara fa cent anys a L’Esquella de la Torratxa (26-V-1922). També és el centenari de Manuel Oltra (València, 1922 - Barcelona, 2015), músic recordat aquest diumenge, Dia Universal de la Sardana. Dibuix d’Opisso (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966) en el mateix número de L’Esquella, al·legòric del valor solidari de la sardana.

Catalunya té una cosa única al món, la sardana. La mateixa llengua, que és la que més la diferencia dels altres homes, la parlen des dels perpinyanesos als alacantins. La sardana, no la balla més que Catalunya. De vegades he pensat que si les sardanes es compten és per a conservar-les millor, [...]. “Ja veieu –sentim a dir– aqueixos catalans, fins quan ballen compten”. No és que comptem, no. És que tenim una dansa amb clau; és que són números, els de la sardana, com els números de les caixes de cabdals, que no els saben més que aquells que les han d’obrir. Si fos com la “jota”, ja l’hauríem complicada, i tindríem sardanes mallorquines i valencianes, i fins andaluses, però la reduírem a números, la férem pitagòrica, i l’aritmètica ens l’ha preservada de danys i perjudicis. Quan ara va venir en Jacques Dalcroze, pare de la gimnàstica rítmica, si va veure ballar sardanes, pensaria que en totes les danses que porta imaginades, cap podia ser tan complerta com aquesta. Ball del poble comerciant, hi fem números; ball sentimental, té una música per a cada peça, música plena de melangia o d’ardidesa; ball de ritme, és tot ritme, però no del ballador sinó de la mateixa dansa; ball simbòlic, tothom ha de llençar dins el rotllo de la sardana versos i doctrines. Per ella som un poble que avança, donant-se les mans. Per ella som federals, perquè és de l’Empordà, i perquè tothom hi cab, mentre vulgui seguir el ritme. Per ella practiquem, tot ballant, la germanor cristiana, perquè tothom pot agafar la nostra mà i eixamplar la rodona. Per ella prosseguim la tradició clàssica, perquè els grecs en tenien una de sardana, i perquè el mateix Mediterrani és una mena de sardana de terres, [...]. Els catalanistes han triat el símbol de la falç. No ens agrada la tria. La falç no és exclusivament catalana. Els soviets han fet d’ella, junt amb el mall, les seves armes heràldiques. Hauríem d’haver triat unes mans enllaçades, les mans de la sardana, lo més típicament català. Perquè si fóssim a cercar altres coses típiques de Catalunya, els hi trobaríem analogies, dins de la mateixa Espanya. Les caramelles són els mayos i les marzas de Castella. Les nostres romeries, són les romeries d’arreu. Els costums gastronòmics coincideixen com coincideixen els costums eclesiàstics. Per Sant Joan, focs allà i aquí. Per Nadal aquí cançons de Nadal i allà villancicos. Per Pasqua, el xai i les fontades. Per Corpus, ginesta catalana, i retama castellana. Solament la sardana és única. Cap terra la té, més que la nostra. [...]. Es pot internacionalitzar tot, castellanitzar tot, però la sardana restarà fidel als catalans, perquè la sardana, ja ho hem dit, té secret, com les caixes de cabdals, i el seu secret no el sabem més que nosaltres.