Cuidar per diversificar

Fa uns dies l’Ajuntament d’Inca va presentar els resultats d’un estudi que he tengut l’honor de coordinar des de la fundació Intercoopera, amb l’objectiu de mesurar el pes de l’economia social en el conjunt de l’activitat econòmica i laboral de la capital del Raiguer. També de visibilitzar que a més de tenir cura de l’entorn i de les persones, les iniciatives de l’economia social contribueixen de forma important a l’economia local, encara que ho facin de forma discreta, callada, però compromesa amb la comunitat on treballen.

Una de les mancances que té aquest sector, que no compta amb un codi específic d’activitat econòmica (CNAE), perquè pot operar des de molts de sectors econòmics distints, és que no disposam de dades reals i efectives sobre el seu pes a la societat illenca. Per això, la recerca que hem desenvolupat a Inca, com a projecte pilot, ens dona pistes no sols sobre allò que haurien de fer les administracions en matèria d’informació estadística i disponibilitat de dades per tal de conèixer el que realment hi ha. També ens indica que el que hi ha és molt més que allò que podíem imaginar, encara que no hi hagi un gran pla, una política pública, per impulsar-ho. De fet, en l’àmbit autonòmic, tant el primer Pla director de l’economia social aprovat el 2018, com l’actual, no semblen ser una prioritat ni del govern anterior ni de l’actual, sobretot si ens fixam en la seva dotació econòmica i en els recursos administratius disponibles, del tot insuficients per poder impulsar el sector de forma efectiva, com sí que han fet altres territoris.

Si bé fa temps que gairebé tothom, independentment d’ideologies, reconeix que potser el pes del turisme arriba a ser excessiu, i que caldria diversificar l’economia, poques coses es fan per fer-ho possible. I a vegades, no som capaços de veure allò que tenim davant la cara, entre altres coses perquè no disposam de les dades per fer-ho, o perquè sovint els economistes més ortodoxos menyspreen allò que representa l’economia social, potser perquè aquesta no persegueix la màxima rendibilitat, sinó l’interès social i col·lectiu.

Les dades d’Inca són clares al respecte: per no ser un municipi turístic, i haver patit no sols una crisi industrial important als anys 80 i 90 que va acabar amb la major part de fàbriques de sabates, sinó també crisis posteriors que varen afectar sectors ‘refugi’ com la construcció, les dades macroeconòmiques no estan gaire per sota d’altres municipis costaners. Però, sobretot, les xifres de la fins ara invisibilitzada economia social són espectaculars: 32 entitats de tota mena (cooperatives agroalimentàries i de treball, SAT, entitats sense ànim de lucre diverses i de finances ètiques) sobre un total de 1.003 empreses suposaren el 12,37% de la riquesa econòmica generada el 2024, amb un volum de facturació de prop de 59 milions d’euros. Una característica de l’ecosistema local de l’economia social a Inca és el pes específic de l’economia de les cures, és a dir, d’aquelles entitats que tenen cura de les persones i col·lectius vulnerabilitzats, per tal de garantir la reproducció de la vida.

En termes laborals, parlam de 1.170 treballadors i treballadores en actiu el 2025, prop d’un 14% de les persones assalariades en el municipi, més que el mateix sector de la construcció, l’activitat immobiliària, i cinc vegades més el que resta d’indústria del calçat i la pell. Les ràtios de col·locació, tot i la diversitat de l’economia social a escala local, superen els 36 llocs de feina per entitat, superiors a les de tota la resta d’activitats econòmiques. 

Només feia falta posar fil a l’agulla per disposar d’aquesta fotografia que ens serveix per mirar de respondre, si més no parcialment, a la pregunta-repte que ens plantejava fa uns dies el GOB, arran de l’informe Impactes sobre el treball de la transició ecosocial a les Illes Balears presentat al Parlament: de què viuríem si no visquéssim del turisme? 

Inca és la demostració que des de lògiques tant empresarials com socials que no persegueixin la maximització de beneficis per damunt de tot, i que, per contra, parteixin de les necessitats de la gent i del territori, es pot desplegar una activitat econòmica intensa, com també altament generadora d’ocupació. Perquè la transició ecosocial tampoc no podrà venir de l’emprenedoria individual i individualista, sinó de lògiques més col·lectives i comunitàries que generin un volum suficient de llocs de treball per transitar de forma justa d’una economia de monocultiu turístic cap a una altra amb més equilibri entre sectors. 

I aquí és des d’on les administracions, a més d’una part del teixit empresarial també ofegat per les contradiccions que genera la dinàmica econòmica actual, tenen l’oportunitat d’aprendre de les experiències de l’economia social. Cuidar per diversificar, aquesta és la qüestió.