OPINIÓ

Cruis

i Laia Malo
10/11/2019
4 min

Poeta, traductora i músic9 de novembre, onze del dematí. Aquesta setmana, la meva contribució al diari arriba tard perquè a mi, el passat 28 d'abril, ja em va tocar escriure un article sobre les eleccions i vaig vessar-m'hi; perquè avui no em sembla que quedin gaires reflexions per fer que puguin posar en evidència res més que calgui saber abans de votar (si més no als qui pressuposo lectors d'una servidora); i perquè estic al llit amb unes angines de cavall. Tampoc no puc anar a la presentació de la reedició del premi Sant Jordi d'Antònia Vicens a l'estimada i necessària Llibreria Lluna. Llegeixo, mentrestant, que estan a punt d'inaugurar un Fnac i una Casa del Libro a Palma, i em proposo de cara a un futur article esbrinar els arguments que fonamenten la decisió d'aquestes dues grans empreses a l'hora de considerar rendible l'entrada a la nostra capital. Soc conscient que una part de la població mallorquina és melòmana i lectora, com ho demostra la salut d'una vintena de llibreries i la supervivència de les darreres botigues de discos i, malgrat tot, percebo el desembarcament dels dos gegants del capital cultural com una agressió. Hi ha espai de veres perquè aquestes dues grans superfícies penetrin Palma sense matar les llibreries i botigues de discos que, amb les seves personalitats diverses, avui la conformen? Com encaixen un país amb una despesa del 0,2% de pressupost total en cultura, una població agonitzant per arribar a final de mes i aquests grans centres comercials de llibres i discos?

9 de novembre, nou del vespre. Voldria haver anat a recitar el 'Gaspar Hauser' de Blai Bonet a la plaça Raimundo Clar amb el Tsunami Democràtic. Malauradament estic feta una pelleringa i el pus m'ofega la veu cos endintre. Encenc l'ordinador, poso TV3 en directe i estic de sort que encara puguem veure'l (el canal) i de veure-hi aparèixer l'Enric Casasses i la seva intel·ligència: "Ara diu que volen il·legalitzar el pensar, però s'ho estan pensant". El carrer brunzeix i rebutja l'opressió, la violència, el feixisme.

10 de novembre, dotze del migdia. Les primeres notícies auguren una participació baixa. Plou sense aturall i són fresques. Deu ser aquest l'únic país on les circumstàncies meteorològiques pròpies de la tardor, l'hivern (i segons com, la primavera) xafen concerts, esdeveniments culturals de tota mena i, fins i tot, eleccions tan crucials com aquestes? I si fóssim nosaltres, ja d'entrada, els qui no estem desestacionalitzats? No vull pensar que l'únic revulsiu és que arribem a ser majoria absoluta els qui no podem pagar la llum o el gas...

10 de novembre, cinc de la tarda. Després de constatar que no entenc el present que em toca viure, no pas tant per la foto del Rufián amb l'apoderat de Vox que circula pel Twitter, com per la justificació que en fa el primer (diu que no ha negat mai una foto a ningú!), surto de casa per exercir el meu dret i el meu deure, a 39 graus. I plena de pena. Una mica de la mateixa manera com Antònia Vicens, en comptes de celebrar a ple la reedició de la seva magnífica novel·la, a càrrec de Lleonard Muntaner Editor, ha de lamentar cada volta la vigència i les correspondències que, cinquanta anys després d'escriure-la, constata en presentar-la de nou.

La novel·la relata la història de diversos personatges que es busquen la vida als anys seixanta, a Mallorca. Aleshores s'hi mesclaven exiliats polítics d'arreu d'Europa i d'Espanya, personatges locals que s'havien enriquit de la nit al dia i ja especulaven com si mai no haguessin sabut fer res més, feixistes en mode vacances a lloure per l'illa i treballadors de tot l'Estat que hi arribaven amb l'esperança de trobar feina i sobreviure. Doncs ara, si fa o no fa, igual.

M'hi he trobat un bon amic bon lector, a la mesa del Jafudà Cresques. I també he topat amb un home d'uns cinquanta anys, alt i fort, aparentment sa, que intentava entaforar la propaganda electoral de Ciudadanos de dret cap a dins de l'urna, quan li ha tocat votar. Amb amabilitat, l'amic li ha explicat que havia de substituir-la per la papereta corresponent, posar-la dins un sobre ('de los blancos'!) i després escollir, també, si ho volia, els candidats de la papereta sèpia i repetir l'operació. M'aguantava les ganes de plorar, tot contemplant l'escena, les ganes d'escridassar-li contraarguments i canviar-li la decisió i també les ganes de riure perquè, la veritat, quan caminava cap al col·legi fa una estona, ben abrigada i escrutant arreu com si qualsevol detall pogués ser important, avui, pensava com d'afortunada seria si em trobés una anècdota tan de veres com aquesta per afegir a l'article.

10 de novembre, són les vuit. De tornada, hem comprat dues bosses de pipes a l'única botiga que hi havia oberta al carrer Faust Morell (a part de l'Erotic Palace) i ara, quan hagi premut el botó d'enviar, sintonitzaré IB3 aviam si passa, per fi, alguna cosa de ficció. A banda de l'empresonament de civils, a banda de la persecució d'idees, a banda de l'exaltació del feixisme, a banda dels aplaudiments als crims masclistes, a banda de la prohibició de llibres i el tancament de pàgines web a dit, a banda de la corrupció política i empresarial, a banda de la destrucció premeditada del paisatge. Com, per exemple, que després del recompte, aquest món de 'souvenir' vicensià que habitem s'esberli del tot per l'immens crui que, la protagonista de '39 graus a l'ombra', ens assenyala des del 1967.

stats