02/01/2022

Crítica i reivindicació del poder enmig d’una pandèmia

3 min

Sovint associem el concepte de poder a la percepció d’una acció negativa o, si més no, sospitosa d’arbitrària. Podem parlar del poder com a autoritat delegada o autoatribuïda de manar sobre els altres, ja sigui individual o col·lectiva, però també del poder com a capacitat de fer coses, que és universal. I de la distinció entre les dues sorgeixen aquests quatre apunts sense voluntat d’exhaustivitat, sinó de servir com a esquers per a la reflexió.

Una de les coses que ens ha portat la pandèmia és un qüestionament del poder. Les estrictes normes que en cada onada ha exigit la situació han estat percebudes de maneres molt diverses. S’ha dit que, en general, hem estat molt obedients. Que majoritàriament hem fet cas de les mesures, encara que posessin límits a les llibertats individuals i que els qüestionaments es fessin amb la boca petita, en nom del bé comú. Entenc que l’acatament no hagi estat acrític, sinó responsable, i que els nostres juristes de guàrdia hagin posat arguments damunt la taula per analitzar la legitimitat d’algunes mesures. L’obligatorietat o no de la vacunació (particularment entre els sanitaris) o el sentit i l’eficàcia del toc de queda són temes que s’han discutit en aquestes mateixes pàgines i que hem vist com es disputaven els tres poders (legislatiu, executiu i judicial), en un ball de recursos a vegades poc edificant que ja hem vist en altres temes. Deia Albert Camus que “el dubte ha de seguir la convicció com una ombra”.

Tenir el poder pot crear una falsa sensació de seguretat i d’impunitat. ¿Com pot ser que després que Isabel Díaz Ayuso pràcticament acusés els mateixos sanitaris del col·lapse per absentisme i negligència no passés res? Per sort, l’estirabot de Pablo Casado sobre els nens que no podien anar a fer pipí si ho demanaven als seus mestres en català va durar poc. Mentir, abusar, manipular, l’exercici del poder lligat als altaveus dels mitjans de comunicació és molt llaminer. Un dels moments més colpidors (i n’hi ha molts) de la magnífica pel·lícula Maixabel, d’Icíar Bollaín, es produeix quan Luis Carrasco, un dels assassins de Juan María Jáuregui, explica la seva immensa decepció en descobrir, ja a la presó, la mediocritat dels que havien estat els seus caps, a qui havia seguit amb fe cega. El sotmetiment sense qüestionament de les ordres, i no cal que siguin del nivell de barbàrie d’un grup terrorista, no contribueix a crear societats madures. Deia Anna Murià que “l’odi neix en el qui té raó, l’amor en el qui dubta”.

Del poder transformador també cal parlar-ne. Hi pensava a propòsit d’un dels temes recurrents dels premis literaris dels últims anys, l’absència de dones escriptores al palmarès. Aquest fet dona peu a una reflexió sobre el poder en els dos sentits que esmentàvem al principi. ¿Les dones poden guanyar un premi? Sí, per descomptat. Hi ha molt bones escriptores i els jurats que atorguen els premis ho fan sense conèixer la identitat de l’autor del text. I doncs? Doncs passa que s’hi presenten moltes menys dones que homes i que per simple estadística és molt més probable que el guanyador sigui un home. Passa que això té un efecte crida a la inversa que desanima les dones a presentar-s’hi. I passa, sobretot, que les dones tenen una dificultat estructural per dedicar temps a l’escriptura, que pateixen la síndrome de la impostora. Així, si objectivament poden, vol dir que el poder s’ha d’ocupar de garantir la igualtat d’oportunitats, que ara clarament no es respecta. Com? Aquí hi entra una de les variables més complicades del poder polític, el no tenir por a les accions a curt termini que ajudin a pal·liar la situació i a no oblidar les accions a llarg termini que n’eliminin les causes. Les unes sense les altres no produeixen canvis significatius.

Quantes vegades la resposta a una reivindicació justa que demana canvis en les estructures de poder és “heu de tenir paciència”. Aquesta afirmació pot ser tremendament ofensiva i no vol dir res si no va acompanyada de passos concrets, si no es fa res per canviar les coses. Una expressió molt més freqüent és “ara no és el moment”. Tenim dret a exigir als nostres responsables polítics totes les explicacions que calguin, que justifiquin el que fan i el que no fan.

Hem d’acceptar que el poder no és una amenaça i que tots tenim la nostra parcel·la de poder, de la qual som responsables i que hem d’exercir. Tots hem d’assumir les nostres responsabilitats perquè si s’ha de voler voler, s’ha de poder poder.