La crisi com a oportunitat

Sovint hem sentit expressions fetes o argumentacions relatives a aprofitar les crisis com a oportunitat de canvis, de millores, de nous enfocaments. Les persones que estam de part de la justícia social, la justícia climàtica, les reivindicacions d’una vida digna per a tothom, les que estam per la transició ecosocial feminista, ho hem dit i expressat sovint, perquè les crisis ofereixen punts d’inflexió en moments vitals que ens obliguen a reaccionar, a pensar què ha passat perquè s’hagi arribat fins aquí i posar sobre la taula del debat social i polític, quines haurien de ser les vies desitjables per evitar-les (les crisis) o, si més no, minvar-ne els impactes negatius en clau de justícia ecosocial.

Però també cada cop se’ns fa més evident que en les crisis, el capitalisme reacciona aviat i es reinventa, i molts dels seus acèrrims seguidors l’aprofiten per fer de l’oportunitat de la crisi, una oportunitat “d’or” en el sentit més literal de la paraula. Això és, aprofiten la desesperació per fer-hi negoci, per engreixar beneficis, per especular. De fet, esdevé fins i tot, un tipus de política. Una política perversa, que tergiversa argumentaris, instrumentalitza el patiment i presenta com a solucions gairebé inevitables i, fins i tot, possibilitats de materialització de riquesa pels oportunistes, que en altres condicions haurien estat totalment inacceptables. Això, en una etapa de liberalisme desbocat, esdevé un clar exemple del que Nancy Fraser defineix com a Capitalisme Caníbal.

I m’explic. A casa nostra, el Partit Popular, juntament amb els seus socis de Vox –no sabríem dir qui estira a qui cap als més grans despropòsits– s’han trobat amb la problemàtica de l’habitatge una excusa perfecta per impulsar una desregulació urbanística sense precedents, on requalificacions, intensificacions i reclassificacions de sòl són permeses a cops de decret llei, al marge dels plantejaments urbanístics i territorials, i òbviament sense gens de garantia des del punt de vista ambiental, generant una bombolla especulativa, demogràfica i ecològica que acceleren el camí cap al col·lapse d’aquest territori insular. En paral·lel i mentre ens tenen entretenguts amb falsos relats de pactes i sostenibilitat, i preparen un estiu de rècords turístics sense cap mena de control. A tot se li diu sí, que sembli verd, però sí. Que sembli just, però sí: aixecament de la moratòria de places turístiques, amb condicions, però sí. Més connexions aèries i freqüències, sí. Legalitzacions de cases, equipaments i camps de polo en sòl rústic, tanmateix, ja hi són, idò sí. I cremar més residus a la incineradora de Tirme, per “solidaritat” amb la resta d’illes i sobretot per continuar fent negoci cremant fems a la incineradora amb més capacitat de tot l’Estat, evidentment que sí.

I ens sotmeten a un xantatge: “Pobres famílies que no tenen casa, que no tenen feina, pobres illes que no tenen espai per fer-hi abocadors, no podem ser insolidaris…”, i així una part important de la societat compra el discurs: o bé perquè se’n veuran directament beneficiats, o bé perquè s’ho pensen, o bé per pragmatisme, perquè, clar, “tanmateix, el desastre ja està fet, i tanta sort que venen aquests i posen “solucions” immediates damunt la taula”, o bé perquè per culpabilitat senten que els arguments d’oposició no tenen força i, per tant, és millor callar.

Però una altra part, no menys important de la societat, i cada cop més nombrosa està cada cop més emprenyada. I com diu Rebecca Solnit en una entrevista recent, “la gent està emprenyada. I, quan t’emprenyes, perds la por”. I sí, cada cop som més i de més àmbits emprenyats: per veure que “ens volen fer creure que els bancs de l’església ballen”, per la descaradura en què Vox menysté la gent organitzada al carrer. Per l’evidència que cada cop més psicòpates arriben a ser alts càrrecs en la política i en els sectors que “mouen” l’economia capitalista. Per haver d’aguantar declaracions de cinisme pur, de racisme pur, de feixisme pur, de masclisme pur i de negacionisme pur, d’alts càrrecs dels governs. Per haver de sentir dades de l’augment dels suïcidis, especialment entre els joves i l’augment dels trastorns de salut mental. Per haver de veure que, per a massa persones, el sou s’acaba molt abans de final de mes i la vida per viure, molt abans de tenir temps per viure-la, per jornades de feina extenuants i, fins i tot, moltes vegades, ni declarades, perquè l’empresari de torn no hagi de pagar l’assegurança ni la seguretat social als treballadors. Per haver de consentir que els fills, familiars i amics, se’n vagin sabent que cada cop els serà més difícil o impossible tornar, sigui per casa, sigui per feina. Per veure com ens continuen negant com a poble. I per veure que juguen amb el territori com si fos un taulell de joc, i ens posen miserablement en perill, com va quedar palès amb el desastre climàtic i posterior gestió institucional de la Dana, a València, i com quedaren impassibles en els seus càrrecs.

Són temps de carrer, de confluència de lluites, des de les bases, des de baix i entre totes. Són temps d’exigir el dret a una vida digna, amb mobilització, però, i sobretot, amb emprenyament. I que la ràbia esdevingui ràbia digna, col·lectiva i organitzada. Perquè les crisis han de ser “la nostra” oportunitat per capgirar el món. Perquè, com diu Marina Garcés, del “capitalisme” (turístic o de qualsevol altra mena d’especialització econòmica dels territoris), i de l’ordre global que ens ha imposat, no se’n pot esperar cap vida digna.