Crisi hídrica o crisi de governança?

Dissabte passat es va publicar la nova Llei 4/2026 de mesures urgents per accelerar projectes estratègics, on es rebaixen els controls de suficiència hídrica sobre el planejament urbanístic. És un pas més en la reducció de controls i afavorir més el creixement urbanístic iniciat amb els decrets de simplificació administrativa i d’actuacions urgents aprovats durant els últims dos anys. Aquestes normatives s’han aprovat quan patíem una de les sequeres més fortes que recordàvem i en què el desenvolupament urbanístic és el principal responsable de la sobreexplotació dels aqüífers, que arriben al 91% a Eivissa i al 94% a Formentera dels consums d’aigua totals, i fins al 70% a Mallorca i Menorca. L’illa d’Eivissa és un bon exemple d’aquesta tendència. L’any 1996 l’ús principal era l’agrícola (54%) i en menor percentatge, els usos urbans i residencials (45%). Trenta anys després, l’agricultura quasi ha desaparegut i els seus consums ja només suposen un 7% del total. En canvi, l’urbanisme no s’atura.

Com a resultat, Formentera té el seu aqüífer en mal estat, a Eivissa ja s’ha arribat a 13 dels 16 aqüífers en mal estat. En el cas de Menorca ja s’arriba a 4 dels 6 aqüífers sobreexplotats o contaminats i a Mallorca n’hi ha la meitat de deteriorats. Així i tot, es continua creixent, a costa de perdre la qualitat de l'aigua de l'aixeta, o de patir talls de subministrament, com l'estiu passat a molts pobles de les Illes. Si estenem aquesta anàlisi a les depuradores l’escenari és igualment dolent. Continuam veient depuradores sobrepassades, com la nova depuradora de Palma, encara sense construir des de fa més de vint anys, o un clavegueram obsolet que provoca l’abocament aigües residuals mal depurades a la mar. Aquesta temporada ja ha estat notícia el tancament de platges a la badia de Portmany per un abocament d’aigües fecals.

Per tot això, davant la crisi hídrica que pateixen les Illes Balears s’hauria d’aturar qualsevol mena de creixement urbanístic que no tingui garantit l’aigua i no fer el contrari. Més encara quan ens trobem amb una incapacitat de les administracions de millorar les infraestructures hídriques al mateix ritme que el creixement urbanístic. I no val utilitzar la crisi de l'habitatge com a coartada per créixer més i desactivar els controls ambientals. Ens trobem un Govern que malauradament està fracassant en la gestió hídrica. A les dues últimes legislatures progressistes es va avançar en la protecció del territori, però no es va accelerar la millora de les infraestructures hídriques. En canvi, aquesta legislatura s’hi han fet passos positius incrementant la inversió i dotant de més personal, però aquestes mesures són inútils si a la vegada es continua obrint la porta a urbanitzar més.

Davant d'això, fa falta urgentment una governança de l'aigua orientada a l’interès general, que faci contrapès als interessos particulars de constructors, promotors i fons d'inversió. Les institucions responsables haurien d’escoltar la societat, limitar el creixement, reduir les demandes hídriques i tancar el cicle de l’aigua. Així ho varen demandar recentment la majoria dels sectors de la societat de l’illa d’Eivissa a la mesa de diàleg de l’aigua promoguda per l’Aliança. En canvi, es continua promovent més construcció i més dessaladores sense consens. En definitiva, fa falta una governança més democràtica on qüestions crítiques a les nostres illes, com l’aigua i el territori, es decideixin amb participació i transparència, tal com ja ho estableix la Directiva Europea d’Aigua aprovada l’any 2000.

Aquest juny el papa Lleó XIV ha visitat Espanya i crida l'atenció que el màxim representant de l'Església, institució històricament conservadora, insti a les forces polítiques a sortir de la polarització i reivindicar valors bàsics com la solidaritat. Aquest papa continua la tasca del seu antecessor Francesc, que va destacar per la seva defensa del medi ambient. Les seves paraules ens recorden el que ja han dit altres líders d’ideologies aparentment llunyanes, com l’expresident de l’Uruguai Pepe Mujica, que ja va advertir que la crisi ecològica és una crisi de governança. Poden sonar a paraules buides, però la solució per a unes illes fràgils i massificades com les nostres també exigeix actuar amb una ètica social i ecològica. Els nostres governants haurien de prendre nota del que líders tan diferents coincideixen: que hi ha drets bàsics que no haurien d'entrar en el joc polític, com el dret a un habitatge digne, la regularització dels emigrants i, en el cas que ens ocupa, la protecció del territori i la recuperació dels aqüífers.