Veim plàstics surant a l’aigua i no pensam que són la punta de la punta de l’iceberg, que hem omplert el fons marí de fems i que sabem tan poc què fer-ne que algú ja s’encarrega d’enviar-nos-els on sigui, de manera il·legal, per desfer-se’n. Alguns animals desapareixen; d’altres, com els cucs de terra, envaeixen ecosistemes on no hi eren. El clima canvia. Fins i tot les alzines de Mallorca pateixen les conseqüències d’aquesta crisi global. No és només l’emergència climàtica, estam destarotant tot l’ecosistema del planeta amb una espiral de creixement autodestructiu que tracta la Terra com si fos un torcaboques de paper que es pogués llençar.
Aquí alguns encara no se n’han adonat –segurament perquè no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure–, però fins i tot els manco perspicaços haurien de ser capaços de notar la crisi ecològica i climàtica que hem causat entre tots. El món no s’està acabant, el planeta continuarà rodant al voltant del Sol una bona temporada, però l’estam canviant, i no precisament per millorar-lo (com a mínim per a nosaltres). Les Balears, com totes les illes, són ecosistemes fràgils, únics, on no ens escaparem de la crisi, sinó al contrari, molt probablement la patirem més que altres zones.
No som a temps d’aturar-ho. Per ventura de frenar-ne alguns efectes i de preveure i corregir-ne d’altres. I només amb molt d’esforç. Davant d’aquesta situació, sorprèn que hi hagi polítics que menystinguin el problema i els que intenten fer-hi alguna cosa. Que menyspreïn –sense acabar d’entendre de què parlen– la mesura d’un poble qualsevol concret, per petit que sigui, per posar un gra d’arena més a la lluita que és de tots. Sorprèn que aquests inconscients no vegin que el seu temps s’ha acabat.
