Una crida a l’acció
No em trec del cap la seqüència d’un home que avançava amb dificultat per aguantar-se dret, sota un aiguat, amb l’aigua fins als genolls, per un carrer inundat de la franja de Gaza. Als braços hi portava el cadàver d’una criatura, embolicat en un llençol. Fins i tot una cultura com la nostra, en què ens hem acostumat que els informatius siguin una competició per captar la nostra atenció a base d’una successió d’imatges dramàtiques (amb el consol que després de la pausa vindran els esports i podrem respirar), la tragèdia d’aquell home era especialment insofrible. Quina desgràcia més li podia passar? És comprensible que persones com aquella diguin que a vegades senten enveja dels morts pels bombardejos.
Aquestes escenes devastadores per a l’ànima només tenen un cantó salvable, que és que ens poden cridar a l’acció i fer-nos més conscients de la dimensió relativa dels nostres problemes.
Hi ha crides a l’acció que estan el nostre abast, i algunes, fins i tot, no demanen gaire a canvi. Per exemple, assistir al festival que aquest diumenge, a les 12 del migdia, tindrà lloc a la parròquia de Santa Anna, a tocar de la plaça Catalunya de Barcelona, que ja fa anys que s’ha convertit en un lloc d’acollida (hospital de campanya, en va dir el papa Francesc) per a persones sense sostre. Demà hi actuaran, entre d’altres, el David Carabén i el Mag Lari, en una matinal que serà presentada per l’Albert Om i l’Eva Arderius.
Els voluntaris de Santa Anna, encapçalats pel Peio Sánchez i la Viqui Molins, treballen cada dia perquè unes vides duríssimes ho siguin una mica menys, amb atenció mèdica, un àpat calent, orientació per trobar una feina i un sostre i, sobretot, amb una abraçada. Demà som nosaltres els que els podem donar un cop de mà.
