Alguna cosa que no funciona
L’estiu es va acabant i ens acostam al retorn a una quotidianitat que mai havia estat tan enyorada, però que tampoc arribarà per ara. Deixam enrere la cinquena onada mentre ens preparam per a una eventual sisena i en els magatzems s’acumulen les dosis de les vacunes de la gent que les rebutja, endarrerint, així, la immunitat de ramat. Malgrat la provada efectivitat de les vacunes, cada vegada creix més la sensació que la pandèmia no s’acaba. Alguna cosa, ningú sap ben bé què, sembla no funcionar.
Alguns pensen que ha mancat més contundència i els epidemiòlegs sovint critiquen la manca de determinació de les autoritats i la intromissió dels tribunals. Per la seva part, els polítics censuren que els jutges facin –diuen ells– d’epidemiòlegs. En canvi, és sorprenent que gairebé ningú s’aturi a pensar què està passant amb la gent, per què cada vegada hi ha una major resistència a vacunar-se o a acatar certes normes de les autoritats sanitàries.
El rebuig a vacunar-se no sembla venir motivat per la desconfiança en la vacuna, sinó més aviat per la peresa i per una evident manca d’estímuls. No és bo d’entendre que, amb un 70% de la població vacunada, les restriccions continuïn sent les mateixes per a tothom, vacunats i no vacunats. Per altra banda, la gent se sent defraudada quan veu que, al contrari del que s’havia dit, la vacunació ara ja no és determinant per entrar en una normalitat que s’assembli a la vida anterior a la pandèmia.
Seria una niciesa qualificar aquests canvis d’arbitraris, ja que és obvi que la ciència no té totes les dades i el virus pot anar canviant. Que els epidemiòlegs ara diguin que amb el 70% no n’hi ha prou acredita el rigor d’una feina basada en l’evidència i el mètode científic. Però cal tenir present també que, quan es tracta de predir el comportament de les persones o d’influir-hi a través de mandats i prohibicions legals, ens movem en un àmbit que supera el de la medicina i la biologia. El determinisme del virus no és aplicable als humans. El metge pot fer prediccions sobre com es comportarà el virus davant la vacuna, no sobre quin serà el comportament dels humans cridats a ser vacunats.
No es pot oblidar que una pandèmia és també un problema social i la seva gestió necessita un enfocament molt més plural del que sol ser habitual en les ciències biomèdiques. Des del seu inici, la sortida més fàcil per a les autoritats ha estat refugiar-se sota el paraigües del criteri mèdic per decantar-se per solucions tan dràstiques com efectistes. Solucions, però, que ara comencen a evidenciar símptomes d’esgotament.
És irreal pretendre que les persones continuaran vivint sota la pressió amenaçant de ser intubades en un hospital o de rebre una multa de milers d’euros per incomplir una norma tot just aprovada el dia anterior. Molts acotaran el cap obedients, però cada cop n’hi haurà més que resistiran en silenci, creant la seva particular clandestinitat per fugir de la vigilància i els controls. Ja aniria bé que les autoritats recordassin que les persones no som un ramat tan homogeni com alguns es pensen i, tal vegada, d’aquesta manera les coses començarien a funcionar un poc millor.
