La cort d’estiu del comissionista
Permetin-me algunes anècdotes viscudes: fa una vintena d'anys, per exemple, sortia d'aparcar el cotxe al pàrquing del port de Palma (fa tant de temps que encara era gratuït) i em van passar pel costat un pare amb el seu fill adolescent, que conversaven de les coses de la vida. Tots dos abillats amb les bermudes i els jerseis reglamentaris amb la bandera d'Espanya, el pare li prometia al fill, en castellà: “Un dia tu també li donaràs la mà a Sa Majestat”. Més recentment, he coincidit en alguna ocasió amb persones que volien donar a entendre que eren Qualcú (amb majúscula) deixant anar una frase com “tenc l'honor de gaudir de l'amistat del rei Joan Carles”. És una estampa fàcil de trobar: veient la sèrie documental El rei, d'IB3, o repassant imatges de premsa ni que sigui a través dels cercadors d'internet, tot d'una veureu les imatges dels aduladors que mai varen faltar al voltant del rei Joan Carles (ara tampoc falten al voltant del seu fill Felip, però amb molta menys intensitat, perquè Joan Carles va ser un rei d'èxit, mentre que el fill és un rei fracassat). Somreien, bavosos, competint per riure de manera més servil qualsevol dels acudits que sortissin de la boca del rei campechano. El monarca que, en privat (però no tan privat), es referia a Aznar com “el enano”, a Fidel Castro com “el barbas” i a la seva dona, la reina Sofia, com “el besugo”. El fumador de puros, el femeller insaciable, el personatge carismàtic que, segons la historiografia oficial, “va dur la democràcia a Espanya”. En realitat, i sent molt laxos, podríem dir que es va limitar a llevar-se d'enmig al darrer moment per no fer-la del tot impossible, la democràcia, però sí per tenir-la lligada i ben lligada: el 23-F es va frustrar, d'acord, però, per si no n'hi havia prou amb el ferreny pacte del 78 (amb una Constitució que literalment blinda la Corona per totes bandes), l'endemà del cop d'estat va venir la LOAPA.
Però no ens desviem. La Fiscalia del Tribunal Suprem acaba d'admetre (és el verb adequat en aquest cas) que Joan Carles “es va enriquir” actuant “com a comissionista en negocis internacionals”. La Fiscalia admet també que Sa Majestat hauria comès almenys quatre delictes: blanqueig de capitals, delicte contra la Hisenda pública, suborn i tràfic d'influències”. Com el mafiós Hyman Roth del film El padrí 2, i d'acord amb la Fiscalia del Suprem, Joan Carles, des de la seva fuga daurada a Abu Dhabi, ja podria dir “som un comissionista retirat que viu de la seva pensió”.
Com a rei d'Espanya, dugués la democràcia a collibè o formàs part d'una obscura conxorxa que va desembocar en el 23-F, Joan Carles ha estat el cap de l'estat espanyol durant prop de quaranta anys, fins que va traspassar aquesta responsabilitat al seu fill. Deixant de banda que fer caps d'estat de pares a fills és una manera completament antidemocràtica d'entendre la governança i les institucions, el pitjor delicte que pot cometre un cap d'estat, el crim més abominable, a banda de la guerra, és defraudar la hisenda del país que governa. Ho recordam pensant en la cort d'aduladors que aquest presumpte delinqüent (segons la Fiscalia del Suprem, que no és exactament una cova de republicans) ha tingut a la seva disposició a Mallorca, des dels periodistes genuflectes que es morien per entrar a Marivent i explicar-ho fins als restauradors que guardaven una taula on no podia seure ningú perquè un dia “hi va sopar el rei”, passant pels polítics que es desfeien en reverències a cada recepció a l'Almudaina. A tots ells: us heu passat la vida fent de llepes d'un lladre i un estafador (cosa que és encara molt més baixa que ser el lladre o l'estafador). Pensau-hi quan torneu a bravejar de ser-ne amics, com els gorans de províncies que sou.
