Córrer per tot
El sindicat Top Manta va organitzar la setmana passada una cursa contra el racisme, la primera que es feia a Barcelona. Va ser un èxit de convocatòria i moltes persones van recórrer els cinc quilòmetres d’aquesta prova esportiva, que volia ser, en realitat, “una gran mobilització popular contra el racisme”. Feia goig veure la gent que participava en la iniciativa, perquè és gratificant comprovar que la lluita contra el racisme aplega un nombre considerable de consciències i, en aquest cas, de cames. Així que res en contra. Al contrari. A favor. Però sí que m’agradaria reflexionar, si és que les presses m’ho permeten, sobre aquesta tendència que ja fa temps que està en dansa, però que em fa la sensació que va en augment, de fer reivindicacions de diferents índoles a través de les curses. Del córrer. Dels dorsals. De la competitivitat. Dels quilòmetres. De la meta.
Entenc que pels valors que predominen i per qüestions de salut sempre està més ben vista una cursa, que demana un esforç, per petit que sigui, que una botifarrada popular. Les dues propostes poden cridar l’atenció perquè l’objectiu és reunir molta gent amb una finalitat, però reivindicar segons què amb botifarres es pot considerar que no és el més políticament correcte. El veganisme, sense anar més lluny. La cursa, entesa com a metàfora que indica la pressa que hi ha per solucionar qüestions socials urgents i que es vol arribar a la meta com més aviat millor. O senzillament plantejada com una modalitat més lúdica i que, amb les inscripcions i la venda de samarretes, ja dona l’excusa per fer un donatiu que ajuda les organitzacions a continuar treballant en la seva causa. O la cursa com a proposta que té més ressò que una manifestació, o una crida a la ciutadania amb calça curta i suor que guanya la més avorrida xerrada informativa. O la cursa com una manera que tenen les persones de trobar-se i sentir-se menys soles en la causa. O més acompanyades, que no és exactament el mateix.
Es fan curses per recaptar fons per avançar en la investigació del càncer infantil, per conscienciar sobre el càncer de mama o el de pàncrees, per visibilitzar la importància de la donació d'òrgans per als trasplantaments, per la investigació de l’autisme o per les persones amb discapacitats intel·lectuals greus. Es fan curses per donar suport a diverses ONG o entitats. Sigui pel que sigui, la qüestió és que, només a Barcelona, durant aquest any està previst que es facin una cinquantena de curses pels carrers de la ciutat. No totes tenen un caràcter reivindicatiu i senzillament, que també està bé, es limiten a convidar d’una manera organitzada les persones que els agrada córrer pel sol repte de fer-ho, un diumenge al matí, amb els carrers convenientment tallats per la Guàrdia Urbana i amb l’aire una mica menys contaminat que el que solen respirar quan ho fan per la Diagonal, que ja se sap que no és el millor per als pulmons.
Amb totes aquestes curses em pregunto si es fa prou èmfasi en la consciència i si tota la pressa que posem a les cames la posem també al cap. Esclar que no és el mateix córrer en contra del racisme que córrer per conscienciar sobre la importància de la prevenció en el càncer de mama. El racisme fa molt de mal, però no és una malaltia, és una ideologia perversa que fomenta l’odi entre els éssers humans. I quan els organitzadors per lluitar contra el racisme són la gent del sindicat Top Manta i trien la modalitat de cursa té tot el sentit, perquè ells es passen el dia corrent. La resta, tinc els meus dubtes. Però deu ser que jo les curses no les atrapo.
