El coratge de la represa del curs
Diu la Fina Birulés, sàvia entre nosaltres, en el seu darrer llibre sobre Hannah Arendt publicat per Arcàdia (Hannah Arendt: el món en joc), que “la responsabilitat ha d’estar vinculada a la insistència per encarar la realitat, sigui quina sigui, i a la perseverança en l’acció, al fet d’assumir la iniciativa respecte del que ens ha estat donat, a la nostra condició de natals”. Aquesta frase és preciosa i un bon exemple del que la Fina anomena “trens de pensament” d’Arendt. Encarar la realitat amb perseverança en l’acció vol dir estar amatent al que fem d’una determinada manera, prenent consciència que els nostres actes impacten el món amb un ressò imprevisible, del qual ens hem de fer càrrec amb coratge i realisme. La natalitat, en aquest sentit, no és pas una situació puntual (néixer una vegada o en un lloc) sinó un “inici continuat” sempre fràgil i incert. La condició natal significa sempre començar de bell nou per donar un altre estatut a les paraules i refundar la nostra relació amb el món i amb els altres.
La represa del curs ens posa en aquesta solfa arendtiana que amb tanta gentilesa assenyala la Fina. Emprenem de bell nou un itinerari molt fressat, conegut i rutinari. El material escolar, la roba dels infants, les carteres, els horaris. El departament d’Educació assenyala les novetats del curs que encetem: nomenaments telemàtics de la borsa de treball del personal docent interí, integració del cos de professorat tècnic de formació professional en el de secundària, inversions, impuls digital, etc. A les universitats, la preocupació per l’impacte de la IA es manté i la pressió per renovar les pràctiques docents s’intensifica. Tothom pensa el mateix: pares i mares, joves estudiants, professorat, quitxalla viuen el “ja hi tornem a ser” sense que tornem mai al mateix que vam deixar quan es va acabar el curs passat. Les vacances han obert un espai i un temps a altres experiències segurament menys previsibles (però no menys planificades) que hem incorporat a la nostra vivència quotidiana. El retorn sovint es fa feixuc. Per què? ¿És la nostra mirada que s’ha alterat mentre el món s’aturava uns dies? Trobo a la farmàcia una mare jove que hi ha entrat esverada amb una ferida al peu. S’ho ha fet amb el patinet. Demana ajuda. Es queixa que anava massa de pressa, acabaven d’arribar, volia fer-ho tot, la cuina, les maletes, endreçar, rentadores, fins que fer-se mal l’ha forçat a aturar-se. Les vacances formen ja part del passat i ara només volem estar a l'altura de les circumstàncies. Però no és suficient. Calen projectes per convertir la nostra condició natal en un començament humà, és a dir, tan valuós com limitat.
El coratge de la represa pressuposa fer-se càrrec d’alguns reptes sense voler abastar-ho tot. N’hi ha tres de fonamentals en la nostra condició natal d’aquest curs que comença: llegir, pensar, parlar. El pròleg del Pla Nacional de la Lectura, presentat al juliol, diu així: “En temps de volatilitat i urgència, llegir pot ser antídot i remei”. La lectura s’entén com una via per fer preguntes al món que habitem, tal com es presenta en la seva extrema fragilitat. Al seu llibre L’escola, casa de lectura (Eumo) Mar Esteve assenyala que als centres educatius cal crear una “cultura de lectura” orientant un “món obert pel llibre”. Per tal d’habitar el món ens cal tenir una disponibilitat i també una disposició per formular-li preguntes, per pensar, interrompent la circularitat del “sempre en marxa” des d’un llindar diferent.
Parlar suposa incloure l’altre en la pura quotidianitat de la trobada atzarosa. Ens cal parar atenció a les paraules de l’altre. Parlar és sobretot deixar parlar. Davant l’impuls digital aclaparador, que tants símptomes subjectius ha produït i segueix produint en els més joves després de la pandèmia, ens cal rescatar un parlar ingràvid, amable, que begui de la senzillesa del bon dia i del somriure calmat que acompanya. La història de la renovació pedagògica a la Catalunya del tombant del segle vint està farcida d’experiències de llegir, pensar i parlar. Enguany commemorem els 150 anys del naixement de Rosa Sensat, que, els primers dies de funcionament de l’Escola del Bosc, va escriure al seu diari: “Ens cal perdre el temps per tal de guanyar-lo després”. Llegir, pensar i parlar són maneres d’incorporar en el temps l’alteritat dels altres i del món, reforçant el propòsit comú de la nostra condició natal. Aquí rau el coratge de la represa, l’ètica de l’educació. Tornem-hi!
