Cooperants assassinats: ni blancs ni occidentals
Aquest 7 d’abril farà sis mesos de l’inici dels atacs indiscriminats contra la població palestina i el balanç és de més de 32.000 persones assassinades, la majoria de les quals dones i nens i nenes, i de més de 75.000 persones ferides. Totes aquestes víctimes tenen nom, cognom i famílies. Totes importen tant com les sis persones occidentals assassinades dimarts.
Des de dimarts, però, els i les que ens dediquem a la cooperació i l’ajuda humanitària sentim un calfred cada vegada que reapareix la fotografia del forat que va fer un míssil a sobre del cotxe de World Central Kitchen. Mirem i remirem la fotografia, i ens remou perquè tothom que ha treballat a o amb Palestina té avui companys i companyes, amics i amigues morts o terroritzats. I perquè mai no oblidem que el personal de primera línia en zones en conflicte no és ni blanc ni occidental. El personal de primera línia és sempre local, i si necessitem herois sempre seran ells i tothom que enmig de l’infern mira d’ajudar els altres, en comptes de fugir o abandonar la zona. També les fotos del forat que va fer el míssil i que certifiquen l’horrible atac contra una ONG són d’un fotògraf palestí.
Cada nova demostració de brutalitat i inhumanitat de l’exèrcit israelià ens gela la sang, però no ens sorprèn, ja que és conseqüència de la impunitat creixent i sense límits de què gaudeix, gràcies a la Unió Europea i els Estats Units. Des del 7 d’octubre la situació del personal humanitari i d’ONG internacionals s’ha complicat extraordinàriament, però sempre menys del que han hagut de patir els companys i companyes palestins, que ja abans eren objecte indissimulat de persecució. Els atacs i el descrèdit a què es va sotmetre per exemple algunes ONG locals que eren sòcies nostres i receptores de fons catalans només va ser el preludi de tot el que hem viscut després amb la UNRWA.
En relació a la seguretat de les persones cooperants d’ONG catalanes a Palestina, la pandèmia ja va significar un punt d’inflexió, en intensificar-se les polítiques d’ocupació i apartheid. Les dificultats per entrar al país, la congelació d’expedició de visats, les dificultats per moure’s pel país o les retencions i expulsions injustificades han estat habituals. En contextos d’alta perillositat com aquell mesurem els riscos i canviem els protocols de seguretat cada dia, i fins ara no havíem estat objectiu dels grups armats ni de l’exèrcit. Però cap millor avís que aquell forat negre al costat d’un logo ben visible.
Ara Israel parla d'"error" i destitueix oficials, però ens volen fora. Lamentablement el comboi de World Central Kitchen no és el primer comboi humanitari atacat. S’han comptabilitzat més de 500 "incidents" en instal·lacions humanitàries, i han mort més de 200 treballadors i treballadores del sector. El comunicat de l’ONG nord-americana ja ho deia que no era un atac contra ells, sinó contra totes les organitzacions que actuen en les pitjors crisis i on els aliments s'utilitzen com a arma de guerra, i efectivament és així. Maten cooperants perquè ningú altre pensi com obrir corredors humanitaris, ni ho intenti. Maten cooperants per poder matar de fam i que no hi hagi proves ni testimonis. Amb el país tancat a la premsa estrangera i amb més de 120 periodistes assassinats, els i les cooperants som testimonis incòmodes de crims de guerra.
Ja veurem què s'aconsegueix amb l'anunciada obertura del pas d'Erez. Mirem i remirem el forat que va deixar el míssil i ens diem que sí, que sis cooperants occidentals morts són molts per a la comunitat internacional i volem creure que servirà per a alguna cosa. Perquè sabem que les regles perverses de l’atenció mundial dicten que sis cooperants occidentals valen més que la resta. Com sabem que des de l’assassinat de l’activista nord-americana Rachel Corrie, fa més de 20 anys, ningú que entri a treballar a Palestina ho fa sense assumir riscos, i com sabem que en un país que ven tecnologia militar de precisió amb el segell "provada en combat" ningú s’equivoca quan llança míssils.
Matar cooperants occidentals és una nova línia vermella que el govern israelià i el seu exèrcit traspassen, igual que volen fer saltar pels aires l’ordre internacional de què ens vam dotar des de la Segona Guerra Mundial. Aturem-ho. Com diu Francesca Albanese, la relatora especial de les Nacions Unides als territoris palestins ocupats, prou de declaracions. Exigim un alto el foc urgent, l’embargament d’armes i sancions econòmiques, diplomàtiques i polítiques, efectives i urgents a Israel. Aturem-ho, perquè en un nou món sense regles, el 99% de la humanitat només hi perdrem.
