Conviure amb el virus

Sisena onada del covid. Preocupació del món dels metges transmesa a través dels mitjans a la població. Les autoritats, preocupades perquè la ciutadania no es pensi que els governs no fan res, implementen mesures llampants per conjurar aquest perill, que podria derivar en una pèrdua de suport social i, per tant, de vots.

El comentari és dur, però més dur seria acusar-los d’ignorància. Han passat ja dos anys del primer brot del coronavirus. En aquest temps, no és que faltin precisament estudis científics que hagin evidenciat quines són les vies principals de transmissió, quina eficàcia tenen les vacunes i quina és la durabilitat i fiabilitat del resultat d’un test ràpid i d’una prova PCR. I gràcies a aquests estudis hem sabut que la transmissió per contacte amb superfícies és molt complicada, per la qual cosa seguir amb l’ús indiscriminat de gels hidroalcohòlics no té sentit. Hem sabut també que en exteriors la transmissió és extraordinàriament improbable, tret dels espais molt concorreguts, i per això obligar a dur mascaretes en espais exteriors és una molèstia absurda amb vocació autoritària, un menyspreu a la intel·ligència dels ciutadans impròpia d’un governant democràtic.

També hem après que tancar tothom a casa dos mesos amb pany i forrellat, o declarar tocs de queda, és gravíssimament restrictiu del dret a la circulació, i que l’eficàcia d’aquestes dues mesures contra la pandèmia no està demostrada. I hauríem d’haver après que obligar a posar-se una mascareta per entrar en un restaurant i treure-se-la per menjar i beure, és a dir, la major part del temps, és només una cerimònia absurda que no serveix per a res si has estat a la taula parlant a escassa distància amb la resta de comensals. A les terrasses a l’aire lliure ja no és només una cerimònia, sinó un altre insult a la intel·ligència.

Malgrat que la informació de les autoritats ha estat en tot aquest temps lenta, deficitària, ambigua o tan desbordant en l’extensió de vaguetats que ja era impossible seguir-la –igual que el reguitzell aclaparador i sovint contradictori de mesures restrictives­–, ja hem après que totes les mesures només busquen evitar contactes per reduir els contagis. Res més. I com que no podem tancar altre cop els transports públics, ordenem l’ús de la mascareta al seu interior –que té tot el sentit– i reduïm aforaments de bars, restaurants i botigues, o tanquem l’oci nocturn. I per això darrer fem un toc de queda que afecta tota la societat perquè una part –els joves– no facin botellons.

I serà així a cada onada? Potser caldria mirar-se la realitat d’una altra manera. Potser cal acceptar que el virus, si no passa un miracle, ha vingut per quedar-se. Potser cal assumir que prou fa la població vacunant-se. Potser cal que assumim que hem de conviure amb aquesta malaltia, perquè una vacunació mundial en poc temps és impossible, i sempre podrien sortir noves variants que escapessin de la vacuna. Potser cal que els governs assumeixin que han d’augmentar de manera estable les infraestructures sanitàries, perquè hi ha una nova malaltia amb què hem de conviure. Potser cal que també els governs entenguin que si no es produeix aquesta priorització pressupostària de la sanitat, no es poden demanar a la ciutadania més sacrificis. Potser caldria, llavors, que deixin de descarregar la culpa dels contagis en els joves que fan festa, en els adults que també, en les famílies que decideixen trobar-se o en les empreses que no volen o no poden tancar a casa els seus empleats amb el teletreball, suposant que tothom tingui a casa seva unes condicions adequades per treballar.

Potser... Potser caldria fer un pensament de conjunt sobre la situació. Potser caldria recordar –no em cansaré mai de dir-ho– que el respecte pels drets fonamentals és una excel·lent pauta de govern, i que l’autoritarisme no només és antidemocràtic, sinó que acaba no servint per a res. Potser així podrem recuperar l’espai immens de llibertat que hem perdut en aquests dos anys, i d’aquesta manera veure la “nova normalitat” com el que és –una estupidesa–, i entendrem que podem conviure raonablement amb el virus amb una població vacunada i amb una atenció sanitària suficient, perquè els contagis seran inevitables per més PCRs que fem o restriccions imaginem. Els casos seran lleus en la majoria de vacunats, i amb mitjans sanitaris suficients podrem cuidar com es mereixen els que, malgrat estar vacunats, cursin de manera greu la malaltia.

Deixin de pensar en prohibicions. Pensin en termes de llibertat i solidaritat i resignació ben enteses i ens en sortirem.