Conviure en l’escassetat
L’escassetat no l’han duïta ni la guerra ni la pandèmia. Ja fa 50 anys que es va publicar l’informe del Club de Roma The Limits to Growth (els límits del creixement). Era el 1972, a les portes d’una de les grans crisis econòmiques del segle XX, la del petroli, i Donella Meadows i els científics que redactaren l’estudi deixaven clar que el planeta té límits i que no podríem extreure’n recursos eternament. Però en lloc de posar límits, la resposta del capitalisme va ser la d’una economia cada cop més desregulada, amb un pes creixent de l’especulació financera i unes democràcies cada cop més prescindibles. Els resultats els començam a tastar en ple segle XXI, amb un món altament inestable, i una crisi ecosocial i climàtica que ja hi era abans de la pandèmia, i que ara aguditza les seves contradiccions. I entre aquestes, l’escassetat.
L'escassetat no és just una variable de la doctrina econòmica. Per a l’economia convencional, l’escassetat és només un factor que permet explicar l’oferta, la demanda i els preus. La realitat és que ara mateix uns pocs fan negoci mentre la majoria veu empitjorades les seves condicions de vida, sobretot quan allò que s’encareix són els aliments, l’electricitat o els combustibles. No es poden nacionalitzar les elèctriques “perquè el mercat marginalista”... Però les elèctriques sí que ens poden expropiar una part significativa dels salaris amb impunitat i continuar engreixant els seus comptes de beneficis. Amb nivells de passivitat dels poders públics difícilment justificables més enllà del mantra que “és el mercat, amics”. Quines regles del joc són aquestes?
L’escassetat és la benzina dels feixismes. La pandèmia ha demostrat que fins que els governs no han regulat els preus de mascaretes, vacunes i tests d’antígens, el mercat no tenia ni té escrúpols. Però no sols hi ha “emprenedors” disposats a treure profit d’una guerra. També hi ha actors polítics disposats a explotar els malestars diversos en detriment de la democràcia, com hem vist amb determinades protestes de restauradors, transportistes, terratinents i antivacunes. Per això, quan l’escassetat és ja una preocupació majoritària, esdevé el brou de cultiu perfecte per als feixismes.
Els malestars es combaten amb benestar. La 'batalla cultural' és important, però s’equivoquen infinitament els qui pensen que tot es redueix a una qüestió de relat. En contextos d’emergència estan molt bé mesures que es prenen des de les institucions, però em preocupen molt més aquelles coses que les institucions no fan, i que inutilitzen les primeres. Si hi ha un segrest de les institucions democràtiques per part dels poders econòmics i alguns alts funcionaris reaccionaris es diu, però sobretot es combat des de la determinació política. No hi haurà benestar social en un context com l’actual mentre els poders públics no siguin molt més intervencionistes del que són. El malestar es combat amb benestar, però benestar efectiu. I perquè el benestar sigui sentit i tangible, l’economia no pot restar al marge de la democràcia.
L'escassetat caracteritzarà la nova normalitat. Hem d’evitar que l’escassetat de materials bàsics (coure i minerals imprescindibles per a la transició energètica), combustibles o aliments no la paguin de bell nou els sectors més vulnerables. Les classes populars en general ja l’estan pagant, com a qualsevol altra crisi capitalista. I el pitjor és que la comunitat científica fa estona que ens avançava que aquesta escassetat formarà part de la nova normalitat, però no ho volíem escoltar. Per això és urgent repensar allò que entenem per benestar, i que ha de consistir més en aprendre a viure de manera senzilla, en deslligar felicitat de pulsió consumista. Només la política pot evitar que l’escassetat no suposi misèria per a la majoria, per això cal pensar democràticament les transicions necessàries.
La transició econòmica, ecològica i social no és una altra oportunitat de negoci. Serà, en tot cas, un procés de transformació i alhora d’adaptació que haurem de tirar endavant en condicions adverses. Fins i tot plantejar una transició energètica cap a les renovables ambiciosa, o resoldre el problema de l’habitatge amb més construcció per molt biosostenible que sigui, toparà amb els límits biofísics del planeta, i amb l’escassetat. La utopia sostenible passa per tornar a donar valor a qüestions com la producció local d’aliments, l’economia circular, social i de proximitat en general, i per l’aprofitament i transformació eficient de coses que ja tenim (com els cotxes).
Reflexionant sobre la guerra, l'antropòleg Eudald Carbonell assenyalava fa uns dies que no estam a punt d’extingir-nos, però sí del col·lapse de la nostra organització social, en el sentit que fa temps que aquesta no és útil per solucionar els problemes que cream com a espècie. Per això cal pensar noves (o no tant) formes de viure i conviure en l’escassetat, sense renunciar a gaudir d’una vida digna. Aprendre a conviure en l’escassetat, el gran repte social i polític del nostre temps.
David Abril és professor de la UIB
