Continuam!

Maig 2025. La desestacionalització ja és una realitat. La massificació arriba abans. El turisme de luxe, agroturisme, turisme senderista, de bicicletes, de mar, de ciutat, rural i un llarguíssim etc. de l’únic que s’ha sabut diversificar a les illes –el tipus de turista– omple l’illa, desborda l’aeroport, col·lapsa carreteres, pobles i el centre de la ciutat. 

Ben aviat farà un any que la presidenta Prohens, davant la creixent preocupació i indignació social, davant les evidències d’abús de la indústria turística sobre territori, persones i recursos, amb el problema de l’habitatge disparat i l’esclat de les Canàries, donava una passa endavant anunciant la creació d’una mesa per assolir un pacte per la sostenibilitat social, ambiental i econòmica del turisme. Gairebé un any després, la majoria d’entitats de l’àmbit social i ambiental que hi foren convidades inicialment –poques amb relació a la representació dels interessos econòmics del sector– han sortit denunciant les formes i el fons. 

I la presidenta ha donat un cop de timó discursiu i polític. Ha negat la massificació dient que es tracta només de moments i llocs on puntualment tenim problemes d’excés; ha sortit a defensar el lloguer turístic d’habitatges i tot això mentre, instrumentalitzant la problemàtica de l’habitatge, ha llançat una bateria de decrets llei per tal de tornar al que el seu partit vertaderament té controlat: el repartiment de beneficis a promotors, inversors i constructors a costa de sòl públic, d’il·legalitats en sòl rústic, al marge de qualsevol planificació urbanística i sectorial i evidentment, sense cap participació ciutadana. Efectivament i com ja sabíem, allò de la contenció, els límits i les prohibicions als mercats, als negocis, a la inversió i a l’especulació, no és el seu fort, tampoc governar per les classes populars, clar. 

La senyora Prohens en el que és especialista és en les polítiques econòmiques neoliberals i, animats o excusats, fins i tot, darrere l’exigència de Vox, ha pactat amb l’extrema dreta la liberalització més absoluta de sòl i mercats. Això sí, parlant sempre de “les famílies” a les quals “ajuda” talment una ànima caritativa, quan en realitat es refereix als “llinatges” de les grans famílies mallorquines que punyen per augmentar els seus negocis i lucre de les seves inversions patrimonials i a “les famílies empresarials” que són les que únicament reconeix en la seva interlocució i acció política. 

Així mentre ens pretén entretenir amb el fet de si la massificació és un fet o una subjectivitat, la presidenta Prohens aplana el terreny a promotors, inversors i especuladors que veuen fets realitat els seus somnis més lascius en termes d’expectativa de negocis i lucre a través del mercat especulatiu immobiliari i rendista: els permet prescindir de l’obligatorietat de l’habitatge social passant a habitatge a preu limitat (només perquè soni a límit, però que en realitat és un 30% més car que el social, un terme que realment li deu generar repulsió), construir per llogar, convertir locals en habitatges, legalitzar el que tenien il·legal, i regalar sòl públic que el planejament preveia per a equipaments o serveis perquè s’hi pugui construir intensificant els paràmetres per treure’n més rendibilitat, sense cap tipus d’intervenció en termes de planificació urbanística, garantia de recursos disponibles, ni anàlisi d’impactes.  

I als pobles, la gent omple les sales dels ajuntaments per rebre instruccions per a la legalització dels seus xalets que després podran llogar a turistes. I mentre dona ‘peixet’ a alguns, omple les butxaques de les famílies a les quals ella vertaderament es deu: grans bufets d’inversors, advocats, arquitectes, etc. tots de renom, encantats que na Marga sigui la presidenta. La seva presidenta. 

No puc ni vull acabar aquesta columna evocant davant aquest panorama que precaritza la vida d’àmplies majories socials, la partida, la matinada de l’1 de maig, ni més ni menys, de Manel Domenech, que davant aquests despropòsits polítics parlava clar, es posicionava i s’implicava en totes les lluites que representassin una reivindicació de la dignitat d’un poble davant els abusos, injustícies i perversions que aboquen Mallorca a un escenari poc procliu a generar esperança, però, tal com va fer Manel fins al darrer moment, pugnarem per mantenir-la viva. Des de la ràbia, des de l’organització, des del convenciment, amb honestedat, amb combativitat i amb l’energia inacabable i persistent i la ràbia digna que ens va mostrar Manel Domenech. Seguim.