Compte amb els autoenganys i l’educació mediàtica

Aquest dimarts comença la Setmana Mundial de l’Alfabetització Mediàtica instada per la Unesco, i la Fundació Bofill ha revelat una dada no per intuïda menys preocupant: el 74% dels professors perceben que els seus alumnes estan desinformats. Però hi ha una xifra que a mi m’inquieta encara més, quan en la nota de premsa que hem rebut es diu: “L’informe PISA revela una capacitat insuficient entre els adolescents per reconèixer la fiabilitat d’una font, tot i que el 90% dels estudiants es veuen capaços de distingir entre informació i opinió", citant dades d’un estudi del ministeri d’Educació. Fixem-nos que l’enunciat diu “es veuen capaços”, però no vol dir que forçosament ho siguin. I no és pas culpa dels alumnes, m’afanyo a dir, sinó d’un sistema de mitjans en què l’opinió i la informació estan entortolligats de manera indissoluble com un enorme plat d’espaguetis covats. Pensi el lector en els deu periodistes més mediàtics espanyols: ¿són coneguts per les seves exclusives i els temes que aixequen o per l’opinió fàcilment arrenglerable amb l’argumentari d’un partit que emana de les seves figures?

Al periodisme anglosaxó encara s’observa, amb esquerdes creixents, una divisió clara entre els espais estrictament informatius i els d’opinió. Fins i tot solen ser dues redaccions independents, no exemptes de tensió. Quan estudiava periodisme, a la facultat es parlava del “periodisme interpretatiu” com a tercera via entre la informació i l’opinió: un periodisme modern que no es limitava a l’avorrida compilació de fets. Com més va, més estafa em sembla, perquè al final acaba sent l’excusa per empeltar de comentaris subjectius gens factuals peces que només haurien de dir –i no és pas poca cosa– què carai ha passat. Si de debò es fes educació mediàtica a les aules, menys joves dirien que saben distingir entre fets i opinions. Però més joves sabrien fer-ho.