El compositor Josep Soler parla del seu mestre Cristòfor Taltabull (1964)

Del comentari necrològic del compositor Josep Soler Sardà (Vilafranca del Penedès, 1935 - Barcelona, 2022) sobre el compositor Cristòfor Taltabull (Barcelona, 1888-1964) publicat a Serra d’Or (X-1964). Fa deu dies de la mort de Josep Soler Sardà, una de les personalitats més interessants de la música contemporània pels seus treballs com a compositor, assagista, musicòleg i professor al Conservatori de Barcelona i al de Badalona. Va dirigir aquest últim fins al 2010. Va ser deixeble de Cristòfor Taltabull, un compositor i musicòleg amb arrelada projecció internacional que, retornat a Barcelona, va orientar les carreres professionals d’un rellevant estol de compositors catalans com Josep Maria Mestres Quadreny, Joan Comellas, Josep Cercós, Josep Casanovas, Àngel Cerdà i el mateix Josep Soler.

Havent treballat molt de temps a Munic Cristòfor Taltabull [Barcelona, 1888-1964] amb Max Reger [Brand, 1873 - Leipzig, 1926], és a dir, impregnat de la noble tècnica del contrapunt, complex i objectiu de l’escola alemanya; emportat pel seu tutor a l’obra de Richard Wagner i a la de Richard Strauss, no per això va menysprear Cristòfor Taltabull una estada de gairebé trenta anys a París, on assistí a l’estrena [1911] del Sacrée, del Martiri de sant Sebastià [de Claude Debussy], i on pogué entusiasmar-se amb l’obra de Maurice Ravel, d’Olivier Messiaen i de tants d’altres. L’autor d’aquestes ratlles, deixeble seu, el coneixia bé. I molt sovint havíem escoltat música ensems. I, si bé estimava tant Bach com Beethoven, el seu màxim interès era la música actual. Un dels concerts on ja no va poder anar, amb gran sentiment seu, va ésser un de les Joventuts Musicals, en què fou interpretada una de les seves obres predilectes: el Pierrot lunaire [1912] d’Arnold Schöenberg. Poden donar prova del seu interès moltes notes trobades entre els seus papers: estudis sobre la sèrie emprada per Anton Webern en el seu op. 31; notes d’Olivier Messiaen; estudis sobre la música dodecafònica, sobre Igor Stravinsky, molt llargs i importants; sobre el sistema harmònic de Darius Milhaud [Marsella, 1892 - Ginebra, 1974], etc. Recordo molt bé la seva impressió en escoltar les Différences [peça de conjunt i cinta magnètica, 1959] de Luciano Berio [Imperia, 1925 - Roma, 2003], i una cinta que Andreu Lewin, col·laborador d’aquesta revista [Serra d’Or ], ens va enviar des del Laboratori de Música Electrònica de Nova York, on treballava. Interessar-se pel fenomen viu i actual és ésser també viu i d’un esperit, el de Cristòfor Taltabull, que a setanta-sis anys encara evolucionava fins a la seva mort, esdevinguda el primer de maig d’enguany. No podem fer altra cosa que parlar amb admiració de la seva vitalitat i desitjar de poder-ne extreure exemple.