Començar l’any i que tot continuï igual
Estar en un govern en minoria és extremadament incòmode, especialment quan no tens socis parlamentaris estables i el seu suport depèn de negociacions de darrer moment. Aquesta inestabilitat constant afecta no només la capacitat de governar, sinó també la imatge del govern de cara a l’opinió pública, que percep una administració erràtica i poc resolutiva. El pacte de govern entre el PP i Vox a les Balears havia de ser, com tots els pactes de governabilitat, una garantia d’estabilitat suficient per poder aplicar l’agenda política convinguda. Però la realitat de vegades acaba sent molt diferent del que es planeja inicialment. I molts dels punts conflictius pels quals es va passar de puntetes durant la negociació de la investidura han acabat tornant, fent que aquell pacte, més que una font d’estabilitat, avui sigui una font de retrets i desacords continus.
Perquè ens entenguem, quan un govern no té majories assegurades al Parlament, les negociacions amb els altres partits esdevenen la seva principal preocupació del dia a dia. El poder executiu, si no és capaç d’aprovar ni lleis, ni decrets, ni pressupostos, té un àmbit d’actuació limitat a l’organització interna de l’Administració. Això redueix la seva capacitat d’incidir en les polítiques públiques, ja que sense normes aprovades el marge d’acció queda fortament restringit. El gran poder que els ciutadans acostumen a pensar que tenen els governs realment els ve de la capacitat que normalment tenen d’aprovar normes i pressupostos a la Cambra de representants.
En aquest sentit, l’experiència de Prohens al Consolat ha tengut poc a veure amb la de Bauzà, per posar-ne un exemple. Mentre Bauzà governava amb una majoria absoluta que li permetia aprovar qualsevol iniciativa sense dificultats, Prohens ha de negociar cada pas que fa. Per a l’expresident, el Parlament era una extensió d’ell mateix; per a Prohens, és un maldecap constant. Governar així fa un altre gust. Això sí, com a mínim ara per ara la presidenta no té l’oposició del carrer, que no és poca cosa. Un entusiasta de la separació de poders fins i tot podria celebrar aquesta situació. Ens trobam en un context en què quasi podríem creure que existeix una delimitació clara entre dos dels tres poders canònics: executiu i legislatiu.
La manca d’aliances del PP, però, el situa en una posició d’extrema debilitat que acaba derivant en paràlisi, tal com mostra la pròrroga dels pressupostos per al 2025. I, mentrestant, veim la progressiva desfeta del Pacte per la sostenibilitat i la manca de propostes per adreçar el problema de la massificació turística. Aquestes iniciatives de l’inici de mandat de Prohens varen contribuir a apaivagar una incipient organització del malestar social respecte de la saturació turística. Ara per ara, però, semblen haver quedat en suspens. Intentant no posar-nos en el pitjor dels casos, aquesta situació seria una mostra més de la manca de capacitat d’aquest govern de teixir acords amb altres actors.
La incomoditat de què parlava en un primer moment prové de la quantitat de variables que s’han de tenir en compte a cada passa que es fa. Arribar a acords puntuals amb partits diferents introdueix noves problemàtiques, com són els vetos creuats i la manca de consistència programàtica. El PP, en aquest moment, sap que ha de cedir a dreta i esquerra per aconseguir aprovar noves mesures. Això l’oposició ho pot arribar a tolerar excepte si es tracta de temes “calents” o, dit d’una manera, que generin molta polarització. Qüestions com el català o la immigració poden fer que si Prohens arriba a un acord amb un bàndol, es condemnin els futurs pactes amb l’altre. Això també afecta la percepció del PP com a partit, ja que pot fer la impressió que té un programa poc coherent en termes ideològics.
A tot això hi ha la dimensió electoral. L’elector vol veure acció i feina feta. Si no, en el millor dels casos, es decep i, en els pitjors, s’emprenya. L’única alternativa que queda és superar el dia a dia com millor es pugui, i elegir sempre l’opció menys dolenta. Així com baixar pulsacions i reduir els xocs amb l’oposició que puguin afectar la seva col·laboració. També és essencial, tal com veim a la recent Llei de conciliació presentada pel PP, cercar temes que facin molt difícil als partits oposar-s’hi. Uns partits que tenen tots els incentius per aprofitar l’actual moment per desgastar més el Govern.
La ironia és com el govern de Prohens es troba ara en una situació no tan diferent de la de Sánchez, i on la seva posició depèn de com de molt està disposada a concedir als partits de l’oposició i en com de bé sigui capaç de vendre-ho als ciutadans.
