OPINIÓ
Opinió 02/10/2020

Coincidències estranyes o com malmetre la nostra llengua

3 min

Lingüista i delegat de la Plataforma per la Llengua Illes BalearsFa unes setmanes vaig visitar Fornalutx, un poble de poc més de sis-cents habitants, i em va sobtar que tota la informació que l’ajuntament proporciona mitjançant la retolació no permanent era exclusivament en castellà. En són exemples els rètols que prohibeixen o restringeixen l’ús d’espais a causa del coronavirus, la informació de carrers tallats per obres i molts altres tipus d’informació diversa. Això em va fer pensar en una notícia que va aparèixer no fa gaires setmanes que també es feia ressò de la crítica que feien alguns veïns de Santa Maria del Camí perquè tota la retolació no permanent del centre de salut era tan sols en castellà. Hom podria pensar que és un fet esporàdic, però, malauradament, es tracta d’un fet habitual a Mallorca i a la resta de l’Arxipèlag.

Uns dies més tard vaig tenir una experiència semblant al mercat de l’Olivar. De tant en tant algú recorda per la megafonia que s’ha de fer servir la màscara obligatòriament, així com respectar la distància de seguretat entre usuaris, un recordatori que es fa exclusivament en castellà, almenys les vegades que jo hi he estat. Per ventura és una coincidència, com podria ser-ho, també, que moltes pantalles de les carreteres de Mallorca només incorporin la informació en castellà. No obstant això, tot apunta que no és, en cap cas, un fet esporàdic, una excepció, sinó que és un fet habitual: el castellà és, cada cop més, la llengua de l’Administració, almenys la llengua pública, malgrat que, de tant en tant, hi ha informació i documents bilingües, com ocorre, per exemple, amb les mesures i indicacions sobre la pandèmia.

Fins ara només he parlat de la comunicació de l’Ajuntament de Fornalutx, del centre mèdic de Santa Maria del Camí i del mercat de l’Olivar, però això tan sols són exemples d’un fet generalitzat, car a les xarxes socials abunden queixes semblants de molts altres indrets, com la xarxa d’aparcaments de Palma o l’hospital Son Llàtzer. Això sense tenir en compte els ascensors que indiquen si pugen, baixen i obren o tanquen les portes, perquè encara esper trobar-ne algun que parli el català. On resta, per tant, el compromís de l’Administració –del Govern d’Armengol, però també dels consells insulars i dels ajuntaments– per normalitzar la llengua catalana?

Segons l’article quatre de l’Estatut d’Autonomia, les institucions de les Illes Balears han de garantir i vetllar per l’ús normal de les llengües oficials, així com crear les condicions que siguin necessàries per arribar a la igualtat de les dues llengües respecte dels drets dels ciutadans illencs. Igualment, l’Administració té l’obligació de fer feina per normalitzar la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la Llei de normalització lingüística, la qual cosa implica, entre d’altres, vetllar per l’ús normal del català en el marc de l’Administració balear, així com en les empreses públiques i semipúbliques. Per quina raó, doncs, les diferents administracions illenques no posen fil a l’agulla per tal que la llengua no sigui arraconada en la comunicació social que es fa des d’organismes governamentals o que ofereixen un servei públic?

Com molts altres àmbits, la política lingüística té dos plans d’actuació, un de macro i un de micro. En el primer hi entren totes les polítiques lingüístiques generals, adreçades a l’acció legislativa, a l’impuls de polítiques concretes, etcètera; és a dir, té una acció major i sol ser essencial per poder incidir en diferents àmbits per capgirar una situació determinada. En canvi, en el pla de la micro-política lingüística s’hi inclouen mesures específiques, que van des del desenvolupament d’una activitat concreta a un indret fins a promoure accions adreçades a un col·lectiu determinat, entre d’altres.

Com explicava fa unes setmanes, sembla que l’Administració d'Armengol ha decidit no fer cap passa en favor d’unes polítiques lingüístiques macro, com demostra, per exemple, que no s’hagi fet cap proposta legislativa per recuperar els drets lingüístics que eliminà el govern del Partit Popular. Malauradament, tot apunta que tampoc no hi ha cap intenció, almenys visible, per part de l’actual Executiu balear de promoure accions micro, com podrien ser garantir que la retolació no permanent dels centres de salut –i de la resta de serveis públics– sigui en català. La mateixa cantarella també es pot aplicar, no ho oblidem, als consells insulars i a les administracions municipals, que haurien d’assegurar que les pantalles de les carreteres, la toponímia, etcètera, fossin en català. Som lluny encara de normalitzar la llengua, però la culpa no és només d’Espanya, sinó també de la manca de mesures i voluntat per part de les administracions illenques.

stats