Ciutat de Mallorca o la Mallorca-Ciutat: algú al volant?
Som una societat urbana amagada sota una façana rural. Mallorca viu convençuda que en qualque punt de l'illa hi ha un mur que separa Palma i la Part Forana. Però on és aquest límit? Una opció seria dir que Ciutat acaba en el municipi, però seria rocambolesc pensar que un carrer de s'Arenal separa la ciutat de l'entorn 'forà' o que Marratxí té més a veure amb Maria de la Salut que amb les necessitats de Cort. Si la línia és el contínuum urbà, és a dir, que la ciutat és fins on arriben els edificis, potser hauríem d'afirmar, sense cap sentit lògic, que Bunyola o Esporles, amb un percentatge elevadíssim de gent treballant diàriament a Palma, no depèn de Ciutat. I així podríem seguir... fins a adonar-nos que la urbanització de Palma no té un final definit: vivim en una xarxa urbana. És el que Mestre Morey anomena l''illa-ciutat'. És a dir, si abans Ciutat de Mallorca era la petita part emmurallada d'una illa, ara els termes s’han girat: Mallorca és el vertader flux de relacions, processos i mobilitats metropolitanes. I tot plegat té conseqüències socials i polítiques. En resum, qui està al volant de la ciutat sense límits?
El projecte METROGOV, liderat per la Dra. Mariona Tomàs de la Universitat de Barcelona, ha fet una base de dades amb els instruments que tenen un potencial per governar aquest espai metropolità a les principals àrees metropolitanes d'Espanya. Els resultats que donen a Mallorca són depriments: els únics espais de col·laboració són mancomunitats més o menys actives que actuen de manera fragmentada sobre el territori. No hi ha una autèntica col·laboració metropolitana estratègica formalitzada. Les úniques institucions amb capacitat d'actuació holística sobre les polítiques (que haurien de ser) metropolitanes, com mobilitat o gestió de residus, hi actuen de manera limitada. Si mirem la mobilitat es veu clar: no hi ha una autoritat de transport unificada per a la zona metropolitana de Palma. EMT (Ajuntament de Palma) i TIB (Govern de les Illes Balears) continuen sense integrar-se i les institucions que tendrien més govern sobre el territori que representa aquesta mobilitat (el Consell i els ajuntaments metropolitans) són les que menys hi tenen a dir. Després, el cotxe és el rei i ens fem creus que sigui així.
Si mirem en l'àmbit urbanístic, tampoc no tenim millors notícies. Tot i tenir un Pla Territorial de Mallorca que ordena l'espai illenc, baixant un nivell, no tenim un pla urbanístic metropolità que dibuixi les àrees d'oportunitat, de reforma o estratègiques per al futur del conjunt. Cada municipi, el seu PGOU. No hi ha un instrument urbanístic que baixi a concretar una visió metropolitana de conjunt. De què ens serveix (i que consti que ho defens) una ciutat densa, propera, amb mixtura d'usos, amb més centralitats, menys jeràrquica... si després no atenem la meitat del conjunt (sub- o rur-)urbà, unifamiliar, poc dens i depenent del transport privat que tenim al darrere?
I el repte potser més rellevant és el de la segregació residencial. El creixement de la ciutat cap a una gran illa metropolitana no s'ha fet distribuint la població de manera homogènia o igualitària. Hi ha sempre qui pot marxar i qui no, qui pot quedar i qui no i qui pot pagar i qui no. Tot plegat obliga a ser clars: aquesta segregació i vulnerabilitat no són un problema d'un barri ni d’un municipi, sinó que són el resultat d'un sistema urbà més ampli. Són, en definitiva, conseqüència d'un model de ciutat global i tursitificada que ha revaloritzat uns barris, que ha expulsat uns veïns, que ha permès una marxa d'una classe mitjana familiarista i que ha clausurat una població treballadora en uns espais concrets. Abans el mode de producció era la fàbrica; ara la ciutat és la producció mateixa, l'objecte produït... i tot plegat comporta guanyadors i perdedors. En definitiva, el model urbanitzador imposa un ordre socioespacial, i tot plegat, un altre cop, té una escala metropolitana. No s'entén un Bunyola o un Esporles de classes amb estudis superiors i rendes més elevades sense un Pere Garau de treballadors i amb una mixtura per procedència més elevada. El drama: ningú ho governa ni ho atén.
Però si Ciutat ja no és una entitat tancada i definida, sinó un conjunt de processos heterogenis, sobre temàtiques de geometries variables, com es pot governar tot plegat? La resposta és que no hi ha una resposta única. Cada ciutat, fins i tot per omissió, presenta un sistema de governança metropolitana. Aquest no-model que hem detallat per a Mallorca és, de fet, 'el nostre' model. El llibre Metrópolis sin gobierno, el resultat de la investigació de METROGOV, ho apunta clarament: les ciutats de l'estat espanyol (entre elles, Palma) són una anomalia a Europa. Hi ha excepcions, com Barcelona, que han impulsat un govern metropolità i que han desenvolupat un pla estratègic per a tota la regió, més de 130 municipis, i amb tots els agents, des d’administracions fins a la societat civil. Ara bé, llevat de la capital catalana, per a la resta de l’Estat una metròpoli és un OPNI (un objecte polític no identificat). Així, a Mallorca (i a la major part d’Espanya), ens resistim a seguir les passes de Barcelona, Lyon, Manchester... on sí que han assumit el repte polític metropolità.
La (no) governança metropolitana mallorquina suposa haver de fer front a un buit que per ara ningú ha volgut assumir. Al llarg termini s'imposarà, sense dubte, el fet d'haver de compartir recursos i assumir els reptes majúsculs de ser una societat urbana, complexa, oberta i diversa. Ja a les anteriors eleccions els programes electorals de PSIB-PSOE i Més per Mallorca posaven sobre la taula una assumpció metropolitana del transport públic i la creació d'un govern metropolità. El PP no feia menció de l'àmbit metropolità en el seu programa. El mateix per a Vox (tot i que els seus rocambolescs programes plantejaven mesures de millores en els metros no existents de Pollença o Llubí). Sembla, per tant, que tot i que el debat comença a entrar, encara som lluny de veure un canvi de mirada a les institucions en els pròxims anys. Començar a pensar la dimensió metropolitana com a estratègica per al benestar ciutadà, la justícia social, la millora de l'entorn i l'obertura de la ciutat a Mallorca sembla ser, encara, un rara avis a la política de la nostra terra. Una llàstima.
