Cinquanta-cinc dones
Hi ha diverses maneres de tancar l'any epistolar a l'ARA Balears. Dels vint-i-cinc articles publicats, més de la meitat tracten la situació de desigualtat de les dones. La discriminació en general ha influït en la meva opinió. En farem un altre.
Sense acabar aquest cicle temporal, 55 dones han estat assassinades per les seves parelles. Aquestes accions irreversibles són la culminació d'existències difícils. Drames que, a parer meu, són pràcticament impossibles d'evitar, com a molt d'ajornar. Això, però, no ha de fer-nos defallir en la lluita per aconseguir-ho; si més no, hem de reajustar la nostra perspectiva cap a possibles víctimes. Invertir esforços i recursos a consolidar estructures que prevenguin aquest greu problema és essencial. Actualment, principalment, intervenim i donam suport quan ja s'han produït els fets. No obstant això, l'endemà del funeral ja comença el compte enrere per a una altra dona.
Ens trobam davant dos escenaris: un és mortal, alimentat per degoteig, i l'altre és quotidià, un aixopluc de manca d'equitat i 'violència' sistèmica que afecta moltes dones. La gravetat d'allò que no podem canviar amaga el patiment diari, conegut o interioritzat. És en el dia a dia que trobam moltes mancances, i la societat no mostra l’interès que caldria per resoldre-les del tot. La pèrdua de poder, feina i recursos econòmics són, en el fons, els pilars que perpetuen aquesta situació masclista. És evident que la realitat està emmascarada per un masclisme subtil: qualsevol acció –i n'hi ha moltes que no s'ho paguen– es fa imprescindible de valorar. "Hi havia un pressupost assignat i l'havíem de gastar, així que ja l'hem gastat".
No sempre es tenen en compte les necessitats reals. Molt sovint, qui treu profit d'aquesta acció, sigui en el terreny polític o social, no són les persones necessitades. Les dones, perjudicades pel nostre sistema de convivència, no solament no es beneficien de certes mesures, sinó que pateixen igual que abans d’aquests esdeveniments asimètrics i puntuals. Hem de millorar la seva qualitat de vida, encara que no totes siguin conscients que es troben en una situació estructuralment desfavorable.
Hi ha molts exemples d'aquesta visió. Precisament la setmana passada, l'Ajuntament de Palma va eliminar una subvenció de 400.000 euros a les patronals i sindicats que hauria ajudat a tirar endavant plans d'igualtat a les empreses. Aquesta mesura podria semblar inadequada, però no hi ha garanties que els plans d'igualtat hagin assolit l'eficàcia desitjada. Vàrem tractar aquest tema en dos articles: Plans: sense conciliació, no hi ha igualtat (I-II). Abans de subvencionar, s'hauria de garantir la rendibilitat i avaluar la perspectiva de gènere. La manca de visió és generalitzada, com ho exemplifica el cas del Pla d'igualtat de l'empresa municipal de Palma SMAP, que és tan limitat que fins i tot descuida l'adaptació específica per a la vestimenta de les treballadores, que continuen anant amb roba dissenyada per a homes. També podem destacar la faceta negativa dels plans: una vegada que els han publicat, la seva impecable formalitat pot convertir-los en una barrera defensiva per justificar discriminació per gènere. Cal recordar que eliminar aquestes desigualtats implica costos econòmics. Pel que fa a l'import de la subvenció eliminada per Cort, l'haurien de mantenir de manera eficient en el marc de la lluita contra la desigualtat.
A part de l'excusa dels plans, el gran emperò discriminatori és el fet de no voler assumir les peculiaritats biològiques. La menstruació, la menopausa, la gestació i la criança són moments que condicionen la vida i, alhora, són terrenys fèrtils per a la discriminació indirecta. En aquest sentit, els qui gestionen aquestes qüestions sovint no veuen que, per aconseguir la igualtat real i justa, no es poden tractar homes i dones de la mateixa manera.
En revisar la Constitució, a més de suprimir la discriminació de gènere per assolir la prefectura de l'Estat, podria ser útil aclarir el segon punt de l'article novè, que tracta sobre la igualtat material, i que inclogui de manera explícita i en majúscules el terme "equitat".
El camí a seguir en general és escoltar les veus de les persones que més pateixen, les quals sovint són les menys escoltades. El poder regulador, habitualment masculí, sol estar molt allunyat de les persones que són sotmeses a regulació.
Malauradament, aquests exemples no són casos aïllats. La lluita contra la desigualtat sovint es veu compromesa quan es creen normes des de la ignorància, l’estalvi o, en el pitjor dels casos, des del desinterès.
Encara que pugui semblar reiteratiu, és crucial continuar repetint aquest missatge reivindicatiu mentre continuï la manca de reconeixement per a qui dona vida, mentre, massa sovint, els homes més aviat la llevam. Cinquanta-cinc-dones durant el 2023 ho poden acreditar.
