Els Cinemes Comèdia de Barcelona abaixen la persiana aquest diumenge, després de més de seixanta anys d’activitat. Se sumen, d’aquesta manera, al llarg llistat de sales que han desaparegut durant les darreres dècades: en alguns casos, les fileres de butaques s’han tret per deixar lloc a maniquins i aparadors de grans marques de moda; en d’altres, les cartelleres han quedat intactes, congelades en el temps, de tal manera que un vianant pot passar per davant de la sala tancada i fer una ullada a l’anunci d’estrenes obsoletes. Puc trobar un exemple de cada cas sense sortir de Palma: el cinema Born, actiu entre els anys 1931 i 1988, actualment és un Zara; el Metropolitan, batejat inicialment com Metropol i obert l’any 1944, va suspendre la seva activitat l’any 2011, però la seva mítica façana ha incorporat durant molts d’anys els pòsters de les pel·lícules que estaven en cartellera el dia del tancament.
Fa temps que no passo per davant del Metropolitan. La darrera vegada que ho vaig fer, però, recordo pensar que ja era mala sort haver hagut de tancar quan a la cartellera hi havia algunes pel·lícules poc memorables. Suposo que, en prendre la decisió, els números i la rendibilitat econòmica van pesar més que cap previsió de transcendència cinèfila: desitgem que les nostres últimes paraules abans de morir siguin èpiques (ho hem vist a les pel·lícules), i desitgem que, quan tanca un cine, ho faci amb una cartellera espectacular que sintetitzi tot el que s’ha vist i sentit en aquelles pantalles grans. La vida, però, ja ho sabem, no és com a les pel·lícules.
L’assistència a les sales ha crescut durant els darrers dos anys, sense recuperar les xifres d’espectadors d’abans de la pandèmia. Tanmateix, el covid només va ajudar a consolidar una tendència irreversible: la substitució dels cinemes de tota la vida per l’oferta de les plataformes. Hi ha pel·lícules que ja no passen per la pantalla gran. D’altres amb prou feines donen un marge d’una o dues setmanes als cines abans d’oferir-se a Netflix, Amazon Prime o Filmin, per posar alguns exemples. Això, sumat al fet que el preu d’una entrada de cinema estàndard és pràcticament igual al cost d’un mes de subscripció a una plataforma, no ajuda a atraure espectadors als cinemes, fins al punt que, per a molts, anar al cinema s’ha convertit en una activitat excepcional, molt més excepcional que sortir a sopar a fora, jugar a pàdel o anar d’excursió.
Afortunadament, encara hi ha estrenes capaces d’omplir sales i de crear FOMO (sigles que, en anglès, signifiquen "la por de perdre’s alguna cosa"), com va passar recentment amb Barbie o amb Oppenheimer, per exemple. La pregunta és si les sales poden viure només d’aquesta cinefília esporàdica i alimentada pel màrqueting. Mentrestant, ens podem anar demanant si, de cara a futurs tancaments de sales, preferim la decadència d’una façana de cine tapiada o la derrota d’un Zara acabat d’inaugurar.
