Cinc anys, cinc consellers
Quan el mes de juliol del 2019 Francina Armengol anunciava l’organigrama del seu segon equip de govern, alguna cosa deia als artistes i treballadors culturals de les Illes que tocaria estrènyer-se el cinturó: la cultura ni tan sols tenia una conselleria pròpia. L’oposició davant aquest fet per part del món de la cultura fou quasi unànime, i com passa gairebé sempre en situacions com aquesta, el Govern la va ignorar. Pilar Costa, aleshores mà dreta d’Armengol, passava a encapçalar la Conselleria de Presidència, Cultura i Igualtat, mentre que Catalina Solivellas era l’encarregada de defensar un càrrec creat per a l’ocasió: la Delegació de la Presidència per a la Cultura, dins la mateixa Conselleria. “Si en veurem, de coses”, deien alguns, els més avesats al menysteniment de la cultura per part de la classe política. I d’altres, segurament els més optimistes: “Com a mínim coneix el sector”.
Més enllà del major o menor encert de la designació de Solivellas, que qui signa aquestes retxes considera remarcable, la vergonya institucional ha tardat poc més d’un any a tornar a treure el cap. Amb l’excusa d’una remodelació de govern per fer front als efectes de la pandèmia (un any després dels seus inicis, ehem!), ara Cultura canvia de mans. Costa és rellevada en el càrrec, i Solivellas continua encapçalant la dita Delegació per a la Cultura… però a una altra banda: a la Conselleria de Fons Europeus, Universitat i Cultura, amb el menorquí Miquel Company al capdavant. En deuen haver dit així perquè Conselleria de Matèries Tradicionalment Etèries, Menystingudes i Oblidades devia quedar massa llarg.
El cas és que en cinc anys els ciutadans de les Illes haurem tingut cinc consellers de Cultura diferents: Esperança Camps (2015-2016), Ruth Mateu (2016-2017), Fanny Tur (2017-2019), Pilar Costa (2019-2021) i ara, Miquel Company. Qui en volgués fer broma podria dir que el càrrec està maleït, com el de professor de Defensa Contra les Forces del Mal a la saga de llibres de Harry Potter'. Qui no vulgui anar de bromes potser conclourà que l’única maleïda d’aquesta situació és la cultura. Mentrestant, no sembla que MÉS i Podem hi tinguin gaire a dir, i els artistes i creadors, els editors, els productors teatrals, els gestors culturals i els tècnics, els llibreters, els bibliotecaris, els ballarins, els actors, compten cada dia una mica menys amb les institucions.
Diré una obvietat que potser no és tan òbvia per a la presidenta Armengol: ignorar les protestes dels treballadors culturals sistemàticament no és bo per a la cultura. Que no hi hagi Conselleria de Cultura no és bo per a la cultura. Canviar cada any de conseller de Cultura no és bo per a la cultura. Que la cultura sigui tractada com una delegació que va d’ací cap allà no és bo per a la cultura.
Probablement, aquestes són les hores més greus per als treballadors de la cultura a les Illes Balears. Hi ajudaria molt que, en comptes d’afegir una ronda al ball de càrrecs que aguantam des del relleu de l’innominable J.R.B., algú es prengués la cultura com qualque cosa més que un complement que fa mudat.
