SORTIDA D'EMERGÈNCIA

El centredreta pendent

La contribució més rellevant de Jaume Font a la història de la democràcia a les Balears és haver aconseguit fer votar els morts, una cosa que certament no pot dir tothom. Tret d’això, la resta de la seva trajectòria és d’una total mediocritat, la història mil vegades contada del personatge que té com a principal objectiu (no direm l’únic, però sí el principal, a molta distància de qualsevol altre) el de la seva pròpia supervivència. Quan l’al·lucinat José Ramón Bauzá va agafar el comandament del PP de Balears, Font va tenir l’habilitat de vendre la seva sortida del partit com un assumpte de coherència ideològica. La realitat és que, si hagués tingut alguna cosa a pelar també en aquell PP, ni ell ni Pastor haurien tingut cap inconvenient a romandre al costat del reservista de Marratxí, mantenint les distàncies que el mateix dia a dia hauria anat definint.

La cosa no va anar així i Font va acabar fundant l’efímera Lliga Regionalista, que en fusionar-se amb la no menys efímera Convergència per les Illes de Josep Melià van donar com a resultat la Proposta per les Illes, és a dir, El Pi. Font es va situar com a líder de la nova formació, i possiblement aquest fos el primer error de la història d’El Pi. Per molt animal polític que pugui arribar a ser (és una cosa que li estan dient molt aquests dies a Jaume Font, se suposa que per elogiar-lo), és evident que l’electorat que podia aplegar un candidat com ell està definit i estancat de fa molts d’anys. Quan fa un parell de mesos, en un sopar nadalenc d’El Pi, Font es va despenjar de manera inesperada afirmant que el partit tenia un problema amb el missatge que transmetia, hi havia motiu per plantejar-li si el problema no era també, i principalment, de lideratge.

Si el projecte d’El Pi era aconseguir convertir-se en un partit imprescindible per formar majories de govern, un partit frontissa entre les dretes i les esquerres com ho va ser en el seu moment la UM de Maria Antònia Munar, és evident que ha fracassat. El Pi no ha estat necessari pràcticament enlloc, com és visible, i l’amenaça principal que el sobrevola és la irrellevància. Massa conservador per entendre’s amb els partits de govern (sobretot amb Podem), però també massa regionalista (alguns, com el mateix Font, diran nacionalista) per alinear-se amb la triple extrema dreta espanyolista de PP, Ciutadans i Vox, molts consideren que el problema d’El Pi és haver-se quedat en una espècie de terra de ningú. Se li ha de reconèixer a Font el fet d’haver practicat un estil d’oposició constructiu, encara que el seu posat de mallorquinarro a punt d’anar a una vega també ja és una cosa d’altres èpoques.

El fet és que, més que una terra de ningú, l’espai d’El Pi és en bona part un territori per explorar. UM perquè es va vendre fins a condemnar-se ella mateixa a la desaparició i El Pi per no haver estat capaç (sota el lideratge de Font) de presentar res prou interessant, el cas és que la possibilitat de construir un espai de centredreta amb una certa idea de país (o de comunitat, ni que sigui) de moment està encara per desenvolupar. Desconec si Josep Melià i/o Xisca Mora poden ser els líders per a un projecte així, o si hauria de ser algú altre. Queda clar en tot cas que Jaume Font no ho era, i que és estèril aquesta onada de nostàlgia que ha suscitat el seu comiat (molts també pensen que només es tracta d’una maniobra de reafirmació). Jaume Font no va ser mai un líder: fins i tot el seu delicte (frau electoral) va ser mediocre, i ell mateix se’n va considerar redimit per la ciutadania, en concedir-li sempre la victòria com a batle indiscutible de sa Pobla. Bé, segurament aquest és el lloc que li pertoca. Però el projecte del centredreta de Balears està encara pendent.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF