La crònica de Maria Llull preparant la rentrée del Parlament fa un repàs imprescindible de la situació política. I deixa caure una idea inevitable. Dos anys després de l’intent més gros fet per un Govern balear, cal dir-ho clar, per resoldre el problema de l’habitatge, els resultats són normativament abundants, però quantitativament minsos. No és senzill. Mentre la classe mitjana i alta europea (milions de persones) puguin acumular propietats impunement, el mercat exercirà el seu regnat de manera immisericorde. És el que ha passat, per exemple, al polígon de Llevant, que havia de ser un espai de convivència social i cultural amb tota casta de perfils, i ha acabat essent un conjunt de pisos d’alt estànding impossibles d’adquirir pels locals.
S’han aprovat lleis, decrets llei, regulacions, normes de tota classe; s’han projectat més habitatges públics, però dos anys són molt poc temps per canviar dinàmiques tan complexes. I la situació és pràcticament la mateixa. No sabem si l’esquerra tindrà capacitat d’aprofitar aquesta desesperació ciutadana sense remei, perquè el problema és enorme.
Ara bé, hi ha un sector al qual, amb el pretext de simplificar l’administració per fer-la més àgil i tramitar més aviat els pisos que continuen sense arribar, li ha anat molt bé. Els infractors en rústic. Tots els que tenen una construcció, algunes, fins i tot, xaletarros, han corregut a legalitzar el que un dia feren sense permís. Al PP i Vox no els agrada gens la legalització de persones irregulars que venen, curiosament, a posar palades de ciment per Calvià o Andratx. Però als del xalet il·legal, estora vermella. Fins i tot als que el feren damunt una zona amb risc d’incendi.
