‘Caro’ mòbil

PalmaEl carrer està poblat de persones amb el cap acotat que miren el mòbil. Caminen amb la vista fixa a la pantalla, miren vídeos mentre seuen, es fan una selfie aprofitant que el semàfor està en vermell. El mòbil és un apèndix de la mà i hem desenvolupat habilitats per defensar-nos del món real només amb un braç, a més de combinar tota classe d’activitats amb la contemplació del telèfon.

Quan algú està a prop meu, m’agrada esbrinar què mira amb tanta atenció. Hi ha vídeos que ensenyen com combinar bé la roba, d’exercici físic, de maquillatge, cuina, animalons, gent que cau de maneres gracioses, d’esports, de decoració, de viatges, de medicina i mil milions de coses més. Duren poc i són hipnòtics. Si no t’agrada el que veus, basta un cop de dit per passar-lo i anar al següent. També hi ha gent que revisa el seu WhatsApp: fa una repassada per tots els contactes i envia missatges, cors, dibuixos... Una vegada vaig tenir la sort de topar-me amb un ésser que fins llavors considerava gairebé mitològic. Un home seia al meu costat en el tren i anava donant els bons dies a cadascun dels seus contactes amb un dibuix horrorós d’una tassa de cafè envoltada de cors. Havia sentit parlar de les persones que es dediquen a fer aquestes coses, però mai no n’havia trobat cap.

També hi ha qui fa videotelefonades. Si parla amb auriculars, no sol ser massa divertit, perquè no sents l’altra part. Les millors són les que es fan a plena veu, amb el volum del telèfon al màxim. Les meves preferides són quan les persones que parlen posen a parir una tercera. Normalment, ho fan amb crueltat, sense pietat i sense cap consciència que els altres ho sentim.

Si algú es fa una selfie al carrer, intent passar per darrere perquè no li surti bé –us recoman la lectura de Moments d’inadvertida felicitat, de Francesco Piccolo, perquè el que dic encaixa perfectament en aquesta categoria. De tota manera, sempre se’n pot fer una altra. No és res irreversible. Però intent que la meva presència sigui un recordatori del món real que hi ha més enllà del mòbil. Un món que pot fer malbé la fotografia idíl·lica que havies planejat.

Ho he explicat en altres ocasions, però una de les meves escenes cinematogràfiques preferides és la de Nanni Moretti damunt la seva vespa –és agost a Roma– explicant com li agrada mirar per les finestres de les cases. Nanni no ho sap, però des de la primera vegada que vaig veure Caro Diario sé que som ànimes bessones –tampoc no necessit que ho sàpiga. El que m’agradaria demanar-li ara és, si a més de xafardejar a les cases, li agrada tant com a mi xafardejar els mòbils dels altres. Esper que sí, perquè, si no, li hauria de retirar el títol d’ànima bessona i m’enduria un bon disgust.

És curiós, perquè no m’agrada tenir mòbil. Intent fer-lo servir el mínim possible, només per a la feina. Però m’agrada contemplar què fan els altres amb el seu. Malgrat que no entengui què cony fan perdent el temps.