Carles Soldevila explica com escriu el seu article diari (1928)

De l’entrevista de Domènec Guansé (Tarragona, 1894 - Barcelona, 1978) a Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) per a La Publicitat (4-V-1928). El periodista, escriptor i lletrat a l’administració pública catalana Carles Soldevila va publicar un article cada dia durant més de setze anys. La seva columna diària era de les més llegides i la més longeva en el seu temps, rècord només superat pel nostre contemporani Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927).

Hem trobat a Carles Soldevila treballant al saló de lectura de l’Ateneu barcelonès. –Et cercàvem –li diem–. –¿Fa molts anys que redacteu quotidianament la vostra columna “Full de Dietari”? –Vaig començar a l’abril de 1917. Va ser Romà Jori, director de La Publicitat, qui m’ho encarregà. [...] –¿No us va costar alguna lluita començar tan aviat a fer de periodista? –Fou precisament el meu pare que em feu entrar de redactor a El Poble Català. Cregué que aquells exercicis de redacció em podrien ser útils. –Deu ser –diem– el primer cas a Catalunya que un pare afavoreixi la vocació literària del seu fill. –És que ell –ens explica Soldevila– havia fet també, de jovenet, periodisme. Es veu que li feia il·lusió de veure acomplir-se en un dels seus fills la pròpia vocació frustrada. Tanmateix, no us creieu, volia i dolia... D’El Poble Català vaig sortir-ne amb Rovira i Virgili, Màrius Aguilar, Claudi Ametlla i altres redactors, quan la famosa aliança de l’Esquerra Catalana amb el partit radical. Entretant havia acabat la carrera de Dret. Més tard vaig entrar a la Mancomunitat. –La Publicitat encara es publicava en castellà quan hi vau entrar. ¿Us costava més redactar en aquest idioma? –No. Hi escrivia amb la mateixa facilitat que en català. Si escric en català és ben bé perquè vull. Jo, en realitat, soc bilingüe. El meu pare és català, però la meva mare és filla d’un basc i d’una veneçolana. A casa meva, de menut, parlava castellà. [...] –¿Us costa molt de trobar tema per a la vostra columna? ¿No us falla mai? –No. Si hi ha col·lapses en la meva tasca podeu ben creure que no és per culpa meva. Jo l’escric cada dia. Qualsevol cosa me’l suggereix. Fullejant el diari, anant al tramvia... Ah, el tramvia, com que pel lloc on visc he d’utilitzar-lo molt, me’n suggereix constantment. –I d’escriure, us costa gaire? –Tampoc. Als primers anys el pensava al matí, l’escrivia al migdia i, al vespre, abans de dur-lo al diari, en feia una redacció definitiva. Ara els escric a raig i molts dies gairebé no els rellegeixo. Em penso que, fet i fet, lliguen de la mateixa manera. –Els vostres lectors diuen que el vostre estil és més àgil cada dia. I els contes, les novel·les, les comèdies, ¿les escriviu també amb aqueixa lleugeresa? –No tant. En faig sempre dues redaccions. –¿Creieu que el periodisme és un gènere menor? –No, no. Tot és literatura. A mi em plau tant d’escriure una cosa com una altra. Ara, que fent periodisme, un no pot pensar-s’hi tant. En lloc d’esperar tenir l’expressió definitiva de les coses, el que fa és repetir-se fins a trobar-la. [...]