4 min
- Hermann Gessler, governador imperial de les terres que formarien els cantons constitutius de la primera Suïssa, va fer penjar un capell d'una estaca clavada al bell mig de la plaça major d'Altdorf i va ordenar els vilatans que, en passar-hi per davant i com a mostra de submissió al sobirà austríac, hi fessin una reverència. “Agenollats i amb el cap descobert l'haureu de venerar; així podrà conèixer el rei els que li són fidels. Amb cos i béns ho pagaran aquells que, desoint l'ordre del rei, no ho facin”, en la versió de Schiller de ‘Guillem Tell’. La llegenda és prou coneguda: el gest rebel del ballester, que es negà a acotar el cap i retre honors al barret, símbol de la Casa dels Habsburg (fent amb aquest gest el pas de súbdit a home lliure), adquireix el caràcter de mite fundacional de la Confederació Helvètica.
- En ocasió de la tradicional manifestació convocada per les organitzacions de l'esquerra independentista, l’11 de setembre desenes de persones cremaren uns fulls que s'havien distribuït prèviament amb la fotografia del rei espanyol Felip VI i, al seu revers, la primera pàgina de la Constitució. Com és sabut, el jutge central d'instrucció número 4 de l'Audiència Nacional, a proposta del Ministeri Fiscal, ha citat cinc persones en qualitat d'investigades per la possible comissió d'un delicte d'injúries al rei, de l'art. 491.1 del Codi Penal, un il·lícit criminal que se sanciona amb una pena de multa.
- Hi ha alguns precedents que no presagien res de bo. El més important és la resolució del Jutjat Central Penal de l'Audiència Nacional, de 9 de juliol de 2008 (confirmada pel ple de la Sala Penal en una sentència del 5 de desembre del mateix any), que condemnà a quinze mesos de presó (substituïts per una multa) dos militants independentistes que havien calat foc a una foto dels reis, avui emèrits, en el transcurs d'una concentració en protesta per la seva presència a Girona (en el marc de la campanya ‘Tres-cents anys de Borbons, tres-cents anys combatent l'ocupació espanyola’). En aquell cas, com que els monarques es trobaven en l'exercici de les seves funcions, la modalitat delictiva aplicada fou l'art. 490.3 del Codi Penal, que preveu per als fets una pena que, si les injúries es qualifiquen de greus, pot arribar fins als dos anys de presó (!). El Tribunal Constitucional, en una decisió com a mínim extravagant (val a dir que amb cinc vots particulars discrepants), va rebutjar-ne l'empara en la sentència 177/2015, de 22 de juliol, després de considerar que l'acte de cremar les fotos trasllada la idea “que los Monarcas merecen ser ajusticiados” (sic). Per això constituiria un cas d'”incitación a la violencia contra la persona y la institución que representa” (!?), i, per tant, una mostra de ‘discurs de l'odi’ no cobert per l'exercici legítim de la llibertat d'expressió.
- Resulta difícilment justificable aquesta tutela sobredimensionada que dispensa l'ordenament juridicopenal a la Corona, i que protegeix no tan sols qui n'és conjunturalment titular sinó que s'estén a un cercle amplíssim de membres de la família reial, ascendents i descendents, bona part dels quals ni tan sols exerceixen funcions constitucionals. Però més criticable encara pareix la interpretació d’aquests delictes feta pels tribunals, especialment d'un temps ençà (pensem, entre molts d'altres no tan coneguts, en el cas de la revista ‘El Jueves’), que n’amplien l'abast aplicatiu fins a extrems insoportables. En tot cas, ni la Monarquia parlamentària, com a institució, ni la figura del rei, com a persona que l'encarna, poden restar immunes a la crítica política en un Estat de Dret que propugna, com a valor superior del seu ordenament (juntament amb la llibertat, la justícia i la igualtat), el ‘pluralisme polític’ i que reconeix la llibertat ideològica com a dret fonamental. Qualsevol acte o missatge que constitueixi la manifestació d'una opinió crítica o dissident per motius ideològics ha de reputar-se en principi emparat pel legítim exercici de la llibertat d'expressió, consagrat en l'art. 20.1.a) de la Constitució. Aquesta llibertat no es limita als textos escrits o a les manifestacions orals, sinó que també comprèn els gestos i els actes no verbals en la mesura que comportin un intent de transmissió d'un missatge concret que faciliti la captació del seu significat a tot aquell que el presenciï o en tengui coneixement. Cremar una fotografia del rei (o esqueixar-la o guillotinar-la, actes que s'han repetit aquests dies com a mostra de suport als detinguts) és una forma rotunda d'expressar una disconformitat radical amb la monarquia espanyola i està dotada d'una altíssima eficàcia propagandística en una opinió pública molt condicionada pels ‘media’ i en una societat en què prima el poder de la imatge. Ras i curt: la seva persecució equival a una criminalització de la discrepància política incompatible amb una democràcia madura. No és sobrer recordar que el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l'Estat espanyol en el denominat cas Otegi, en què es castigava aquest dirigent polític basc amb una pena d'un any de presó per haver-se referit a l'anterior cap de l'Estat com a “Jefe de los torturadores”, per entendre que “és precisament quan es presenten idees que ofenen, xoquen o pertorben l'ordre establert quan la llibertat d'expressió és més preciosa” (sentència de 15 de març de 2011). Que Estrasburg ens empari!
- Dit això, resulta opinable si accions com aquestes posen oli a les rodes de l’anomenat “procés”, hi posen pals o no hi tenen cap incidència. Però això ja són figues d'un altre paner. En un règim de llibertats, s'hi estigui d'acord o no (recordem la sentència incorrectament atribuïda a Voltaire: “No estic d'acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a sostenir-ho”), cal emparar fins a les últimes conseqüències el gest de l'home lliure de les muntanyes que tria legítimament expressar la seva oposició a la tirania negant la genuflexió al capell de Gessler o, com Burt Lancaster (Dardo Bartoli) a la pel·lícula de Jacques Tourneur, matant d'un tret precís de fletxa el falcó del comte Ulrich.
