Avui és Cap d’Any, el primer dia de l’any 2022. Si tot va bé, d’aquí uns dies faré vuitanta anys. Per a mi és un any especial. Xifres rodones. No sé per què no celebrem els vuitanta-dos, per exemple. Però comptem el temps com el comptem, per anys, lustres, dècades… i així, aquest any que avui comença hauré viscut ja vuit dècades del temps que m’ha estat donat. Temps que ningú no coneix i potser és millor així.
Aquesta setmana passada ha sigut Nadal, Sant Esteve, el dia dels Innocents. Moltes festes malgrat que la situació pandèmica n’hagi esborrat l’esplendor. Però com que crec que les celebracions són més cosa de l’interior de les persones que no pas de les gresques familiars, les festes autèntiques hauran pogut ser semblants a les d’altres anys. Potser no hi ha hagut aquells dinars multitudinaris, avorrits i allargassats, però segurament els àpats reduïts han estat més intensos i, a part de l’escudella o els canelons, hem paladejat sorbets de records i gelats d’absències.
Vaig mirar per IB3 la missa del Gall de la catedral de Mallorca, la Seu, com en diuen ells. Aquell magnífic edifici que Gaudí va remenar per dins, ajudat per Jujol, fins a convertir-ne la simplicitat estructural gòtica en un decorat de conte de fades. Això quedava palès en la retransmissió de la missa del Gall, perquè la Seu lluïa, a més, una il·luminació magnificent i canviant que et duia a un paisatge oníric, vague i sòlid, de fons del mar amb algues movedisses, d’abans que el fons del mar fos una deixalleria. Penjaven de la volta de la Seu aquelles garlandes blanques fetes de neules circulars foradades amb dibuixos. Les corones de ferro forjat que Gaudí va posar al voltant de les columnes, segurament per trencar-ne l’esveltesa (les famoses lligacames com en van dir a la seva època) estaven enceses, cosa no habitual, i les palmetes ceràmiques de Jujol, al fons de l’absis, brillaven sota la llum dels focus. La missa va ser litúrgicament impecable, pausada i meditativa. I l’homilia del bisbe Taltavull esplèndida, ben articulada i amb la dosi emotiva pertinent. I tot plegat, com és tradició, precedit pel cant de la Sibil·la. Els mallorquins n’han fet una cosa seva, d’aquest cant que ressona tradicionalment en moltes de les esglésies de l’illa. A Catalunya l’hem perdut. Bé, ara es torna a cantar, però és una recuperació arqueològica. Quan jo era jove, només Xavier Torra el cantava, amb la seva bonica veu de contratenor, a Santa Maria del Mar, que tantes semblances té amb la Seu de Mallorca. Per cert, la locutora d’IB3, em sembla que era una locutora, va dir que l’edifici de la Seu era d’estil gòtic mediterrani. La qüestió és no dir que és d’estil gòtic català. Catalunya és el Mal i cal esquivar-lo tant com es pugui. Valga’ns Déu!
La laïcitat imposada, pessebres que no es fan, consells de felicitar les festes, no el Nadal, no fos que els no creients s’enfadessin, sembla haver-se compensat amb un augment de la festivitat de Sant Esteve, que a Mallorca, com he vist, en diuen la segona festa de Nadal. Aquí, n’era la cua. Es menjaven les sobres del gran àpat nadalenc, elaborades, això sí. I del primer màrtir ningú no se’n recordava. Sembla que ara es vol convertir en una diada político-sentimental. El concert del Palau de la Música seria el seu esclat cultural i reivindicatiu, retallat per TV3 en algunes estelades i crits poc convenients, i estaria magnificada pel discurs institucional del president. Fins ara, el president parlava al poble per Cap d’Any. Ara, sembla, ho farà per Sant Esteve. I, com a mínim aquest any, no ho ha fet des de la pompa dels arcs tardogòtics del Palau de la Generalitat, sinó que aquest any ho ha fet des d’una escola amb història reivindicativa de la immersió. Serà igual cada any? O anirà canviant d’escenaris? L’any vinent serà des d’un hospital? I l’altre des de la Seat? Ja ho veurem. O sigui que Sant Esteve s’està convertint en un dia molt important.
El dia dels Innocents, en canvi, està perdent pistonada. Quan jo era jove, tothom estava pendent de les innocentades, com se’n deien. Les de les emissores, les dels diaris. Les que feien els amics als seus amics. Personificades pels nens en les anomenades llufes, aquells ninots de paper retallat, que penjàvem amb una agulla de cap, sigil·losament, amb traïdoria, acostant-nos-hi per darrere, als abrics dels escollits.
Tot canvia. La vida és això, canvi i moviment. Acabarem dient la Nitbona i la Nitvella? Acabarem sense cap diacrític, sense pronoms febles, sense esses sonores? Sense català?
