Investigador col·laborador de la UIBEncara que no existeixi enlloc més que en la ment dels humans, tendim a tractar el canvi d’any com un punt i a part, amb l’esperança que el nou paràgraf ens suposi una millora. Sobretot enguany que, per a molts, l’única cosa positiva que hauran tingut durant el 2020 haurà estat el positiu del test de covid-19. No és estrany, per tant, que sigui més intensa la cançoneta de l’esperança i, també, dels bons propòsits que depenen de la força de voluntat individual. Així i tot, no crec que la cosa vagi més enllà de la cançoneta: tot més o menys continuarà igual i pocs seran els qui, gràcies al canvi d’any, deixaran de fumar, s’aprimaran, faran exercici, aprendran anglès... encara que aquests dies s’hi hagin compromès.
En general, associam els canvis a oportunitats per a la millora d’aspectes altres que els que necessàriament suposa el canvi. Però, prou ho sabem, els canvis també poden menar a situacions pitjors. Canvis de molt diverses característiques poden afectar els equilibris lingüístics. Així, per exemple, l’aparició de nous nuclis costaners i d’urbanitzacions noves enmig dels camps de les perifèries de Palma ha contribuït a la disminució de l’ús del català, no només per l’arribada de població d’altres llengües, sinó també pels desplaçaments d’autòctons cap a aquests nuclis. Unes persones que vivien en nuclis tradicionals i que, davant la situació residencial nova, abandonen l’ús del català, fins i tot en situacions en què seria absolutament innecessari. Aquest comportament fa pensar que, a més de la diglòssia tradicional relacionada amb la formalitat, n’hi ha una altra vinculada als llocs (Palma i urbanitzacions noves versus nuclis urbans tradicionals). Darrere aquest abandonament hi pot haver, més que una necessitat, la voluntat de desprendre’s o d’amagar la pertinença a la comunitat minoritzada o als sectors de la comunitat minoritària que es resisteixen a la substitució. La voluntat d’amagar la vinculació a un grup minoritzat o de mostrar el desig d’allunyar-se’n és un fenomen universal (dit ‘autoodi’). El film suec Sameblod (2016), d’Amanda Kernell, basat en la situació dels samis, és un excel·lent exemple de com el menyspreu (institucional o personal) cap a un grup pot provocar que una part dels seus membres assumeixi el punt de vista dels qui els ataquen i amb virulència reaccionin trencant els lligams amb el grup de pertinença (rebuig de la llengua, canvi de lloc de residència, canvi d’indumentària, canvi de nom, desconnexió de la família i de les amistats...).
Els canvis, però, també poden ser oportunitats d’activació dels coneixements d’una llengua segona fins aleshores passius. En el cas de comunitats amb una llengua minoritzada pot fer-se a la contra o a favor. El canvi de lloc de residència, d’escola, de feina, d’amistats... pot modificar la priorització de l’ús d’una llengua o de l’altra. Com hem vist, el parlant d’una llengua minoritzada pot optar per no fer-ne ús en els casos vinculats a la nova situació. I el qui ha après la llengua minoritzada però no ha fet el pas d’usar-la habitualment, pot aprofitar les portes que obrin canvis com els esmentats per fer-lo. Si només depèn de la voluntat personal, no és fàcil canviar de llengua amb interlocutors o en entorns en què sempre n’has utilitzada una altra. I aquesta és la situació de molts dels nous parlants de català, perquè el fet que passin a parlar-lo assíduament depèn només de la seva voluntat, res no els ho fa necessari. Hi ha matrimonis heterolingües que són incapaços de mantenir entre ells una conversa espontània en català, si no hi començaren la relació; pot donar-se el cas que parlin tots dos amb les seves amistats i fins i tot amb els fills en català però són incapaços d’utilitzar-lo entre ells. L’altre dia una dona d’origen immigrant que estudia català em contava el seu cas. La seva filla el parla perfectament, però encara que sa mare li ho demani és incapaç de parlar-hi amb ella. Amb segons quines persones, aquesta dona no té encara coratge per usar el català, però, en canvi, allà on no troba dificultats d’usar-lo és amb els mallorquins vells que atén. Una oportunitat semblant sol presentar-se quan l’interlocutor és un infant, que mai no et qüestiona si estàs dins l’ortodòxia o no; hi ha persones que feia molts d’anys que residien a Mallorca que tenien la capacitat de parlar en català, però desactivada sempre, que l’activaren per primera vegada amb els nets.
Evidentment, els neoparlants potencials de català que, ara que entram a un any nou, vulguin posar-lo en pràctica per primer cop, necessitaran molta força de voluntat per vèncer les inèrcies pròpies i alienes. Però, si no poden canviar velles rutines, poden cercar situacions noves que hi ajudin. I, sobretot, tenir-ho present quan es produeixi un canvi, un començament de quelcom nou.
