Canelons de l’àvia, sí –però cadascú els de la seva

D’ençà que col·laboro a la secció de ‘Pensament’ d’aquest diari, em sembla que he estat prou responsable d’escriure reflexions i opinions que no són només meves, sinó que amplifiquen neguits i interessos compartits amb la gent del meu barri, dels llocs que m’han acollit o del meu àmbit laboral; i en altres casos, hi he participat amb curiositats o ficcions que volien ser una bona lectura. Em dispensareu, doncs, que avui empri els canelons solament d’excusa per escriure sobre la meva àvia, la Mercè Busquets Pla (i que em dispensi l’àvia, també, que considerava beneits els qui no sabem portar el dol, perquè “la mort és una cosa que a tothom li passa i no se n’ha de fer un gra massa”). 

L’àvia va néixer el primer mes de l’any 33 i ha traspassat el darrer d’enguany, a 88 anys. Arrufaria les celles i somriuria burleta si llegís que, també des d’una perspectiva numerològica, és infinita. Com moltes àvies de la llera del Llobregat era bona cosidora, bona boletaire i bona cuinera, i a més, es va ocupar del colmado familiar, La botigueta, que era al barri de l’escorxador de Berga (però la memòria urbanística no ens pot guiar, perquè no hi queden ni l’edifici de matances, ni el terraplè, ni la casa). Encara sort que la reforma convertí la nova plaça Europa en seu de la biblioteca, i l’àvia –després de jubilar-se i quedar vídua del meu avi Antonio– va tornar una lectora aferrissada. Jo ja llegia de ben xica i, de veure’m una nena tranquil·la, ella va provar pacient de traspassar-me els seus coneixements de tall, confecció, costura i ganxet. No hi va haver manera: “no serveixo ni per fer embastes”. 

Tanmateix, sí que vaig ser tota orelles per escoltar i mans per apuntar qualsevol anècdota, conte o recepta que m’expliqués. I heus aquí els canelons de l’àvia, que compartia fórmula i cognom amb Josep Pla: “Han d’ésser rossos, no han d’ésser escaldufats”. Primer de tot, s’ha de rostir el tall (carn magra de porc, vedella del coll i un pit de pollastre) amb un bon raig d’oli d’oliva, dos o tres claus, una branca de canyella, sal i pebre negre. Hi afegim una ceba i hi ratllem una tomaca. Després, amb la picadora semiautomàtica (amb qualsevol altra modernor, no tindreu tanta feina a picar per tongades ni a rentar l’estri, però no quedarà igual), piquem un cop el pollastre, dos cops el porc i tres la vedella. Ho barregem tot ben barrejat, bo i incorporant-hi una llauna de faigràs i un cervellet. Bullim la pasta en una olla generosa d’aigua: compreu les plaques de sempre (però compreu-ne una capsa de més, que segur que se us n’espatllen); farcim el caneló, el cargolem i el tanquem amb “una ungla de mantega”. A la beixamel, “deixeu-li ensumar el vi ranci”, un pensament de sal i pebre, i força nou moscada; que quedi espesseta, i la gratinem amb formatge del Cadí –aquella serra xata d’herba rasa. Els canelons de l’àvia demanen més temps, més diners i l’assumpció d’una gran responsabilitat; però són els únics que encenen un caliu a la panxa i en aquest altre punt il·localitzable on covem els sentiments, tot el que som.

Hi ha moltes paraules, frases fetes, metàfores i cançons que devem als avis i, d’aquestes, un tou les hem apreses a l’entorn de la cuina i les hem incorporat asseguts a taula. Quan mengem en rotllana, hi ha un intercanvi intergeneracional de coneixement: lingüístic, social, cultural i musical (el darrer, havent ja dinat o sopat, que “qui canta a la taula i es pixa al llit té el seny poc eixerit”). Atipats, i sovint mentre xarrupem un digestiu, ens esbravem en la conversa i tothom les venta a un i altre cantó. Els que tingueu la llengua llarga, no us oblideu que “sempre que has de ser emmascarat, ha de ser per un paiellot” (qui jutja també té motius per ser jutjat); si de sobte us venen esgarrifances, penseu que “el bon català té fred després de dinar”; i si sou d’aquells que, d’anar garlant, van trencant anous o ametlles, recordeu que els fruits secs “fan racó” (embruten la panxa, empatxen).

Ara posem per cas que els canelons us han sortit bons: aleshores, rebeu els afalacs amb humilitat, tot contestant que “no hi heu posat pas res dolent”. Si són eixuts, no hi patiu, que “d’anar fent, n’aprenen”, i feu-los baixar amb una mica de xampany. No mengeu amb els ulls ni potinegeu el plat, que això és gavanyar; ara bé: si teniu puesto, mengeu-ne tants com us en toquin, que “a casa no s’han de fer compliments” i “fins l’any que ve, si em vaga”. 

Els canelons no són ni de Sant Esteve ni de Nadal: són patrimoni col·lectiu, la memòria en forma d’aliment de les dones de la nostra història (i si hi ha hagut cap home que ho digui, que l’hi inclourem sense escarafalls). Són els canelons de l’àvia: per cadascú, els de la seva –per mi, els de la meva.

Laia Malo és poeta, traductora i músic