Pràcticament qualsevol terme pot tenir un ús recte o denotatiu –el recollit asèpticament pel diccionari– i un ús intencionat o connotat, que ‘enriqueix’ el mot amb tota casta de valors associats, tant positius com negatius.
La connotació d’un terme pot ser general i derivar de l’ús compartit del llenguatge –tothom sap que la connotació de ‘blanc’ és més positiva que la de ‘gris’ o ‘negre’– o ser més restringida i conjuntural, i derivar de factors més contextuals: ús irònic o metafòric, entonació, moda lingüística, grup social... En qualsevol cas, però, les paraules solen mantenir el significat original, que conviu pacíficament amb les connotacions superposades. Miracles de la polisèmia emocional.
Hi ha casos, però, en què la connotació negativa d’una paraula és tan intensa, que acaba esborrant el significat original –neutre– i ja només pot ser desxifrada en termes obertament pejoratius. És el cas de ‘burocràcia’.
Solem considerar que la burocràcia és un dels mals del nostre temps i una xacra que ha intoxicat molts dels nostres processos quotidians: interlocució amb l’administració, sistemes de qualitat, sol·licituds i inscripcions, concursos i demandes, protecció de dades, protocol·lització dels processos, plans obligatoris, inspeccions prescriptives, actes i estatuts... Normalment identificam qualsevol ‘paperassa’ –un altre terme despectiu– amb ‘burocràcia’ i acabam pensant que l’única documentació bona és la que no existeix. Error.
Documentar racionalment planificacions, processos i resultats és la base de qualsevol funcionament democràtic i de la igualtat d’oportunitats. I només una documentació correcta i equilibrada garanteix la transparència, la seguretat jurídica, la participació i la memòria, que no són coses menors.
Qualsevol procés humà, però, és propens a la degradació progressiva i els corpus documentals, que no en són una excepció, tendeixen, primer, a la hiperplàsia i, finalment, a l’absurd. El que havia de ser simple i clar esdevé excessiu, innecessari, indesxifrable, redundant... i, lògicament, inútil. En aquest sentit, la burocràcia és l’alteració màxima de la relació entre una acció i la seva funció. Seguir els processos de forma rutinària, repetitiva, estereotipada, automatitzada... sense reflexió ni aprenentatge, sense debat ni revisió. I havent oblidat totalment l’objectiu inicial. Això és exactament la burocràcia en la més fosca de les seves accepcions,
Un dels camps en què ha quallat més la consciència antiburocràtica ha estat el medi escolar, fins al punt que la lluita contra l’excés de processos burocràtics s’ha convertit en una de les dialèctiques reivindicatives més visibles del sector: els sindicats ho exigeixen i la Conselleria es desfà en promeses i bones intencions. Literalment ‘es desfà’, perquè les noves plantilles dels ‘Elements de Concreció Curricular’ i les flamants ‘Unitats de Programació’ són tot un poema. Amb acròstic i estrambot.
Això no significa, però, que el medi educatiu no hagi de menester una fixació documental –pràctica i ajustada, això sí– que sigui la base teòrica compartida, sobre la qual construir eficaçment una pràctica diària planificada, argumentada i col·laborativa.
Si la programació anual –planificació estratègica i temporalització d’objectius, recursos i activitats–, o la memòria del curs –revisió del procés i propostes de millora–, o els claustres de professorat –màxima expressió del debat pedagògic del centre– són vists com a ‘burocràcia’, és que qualque cosa greu falla. Però no en la documentació, sinó en la praxi.
Curiosament, però, mentre s’intenta desterrar la paperassa inútil que segresta el temps i l’atenció, una altra burocràcia absurda, però més moderna i indolora, va guanyant terreny: la intel·ligència artificial. Sorprèn veure com s’ha normalitzat que els alumnes preparin les tasquen amb IA i que els docents rebin ensinistrament de com detectar les tasques dels alumnes que han estat generades artificialment. Però també que rebin formació oficial per aprendre a manejar els xatbots perquè siguin ells que seleccionin els continguts, preparin les classes, interactuïn artificialment amb els alumnes i les famílies, generin els documents de planificació i avaluació, corregeixin treballs i tasques...
Si entenem la burocràcia com la dislocació màxima entre una acció i el seu sentit, suplantar amb IA els rols escolars, deu ser la seva màxima expressió. Per molt moderna que ens sembli i per molt pràctica que ens resulti.
És el que explica Antoni Salvà a BlueSky: “Si els centres redacten les programacions i els documents curriculars fent servir IA i l’administració educativa (Inspecció) els processa i genera un retorn pels centres amb aquestes mateixes eines, tendrem un món burocràtic paral·lel tan insòlit com inútil”. Talment.
