Buenafuente: "Avi, et traurem!"
Hi ha un fet que TV3 ha sabut fer molt bé al llarg dels anys: la manera de recuperar la memòria històrica i endinsar-se en la Guerra Civil. Ho ha fet a través dels últims testimonis o de les generacions posteriors que han intentat omplir d’informació molts silencis. Dimecres al vespre vam tornar a tenir un bon exemple d’això. Quanta guerra!, presentat per Eloi Vila, segueix el rastre dels avis de personatges populars del país mentre eren al camp de batalla. En la primera emissió investigaven què va passar amb Mariano Moreno, l’avi matern d’Andreu Buenafuente que va morir al front el maig del 1938. L’equip del programa ajuda a reconstruir part d’una història familiar que havia quedat esborrada.
juga amb la nostàlgia i la memòria familiar. Dos elements molt potents a nivell televisiu. Les vivències dels pares o els avis durant la guerra toquen de prop pràcticament totes les famílies i de seguida s’estableix un vincle emocional entre la història que ens està explicant el programa i la història individual de cada espectador. I ho demostra l’audiència: 667.000 espectadors.
Un altre factor clau és la manera com el convidat es commou davant les troballes del programa i l’impacte que suposa ser presencialment en llocs on va ser l’avi en el passat. Buenafuente no és gaire donat a exterioritzar les emocions, però el programa va aconseguir commoure’l. Asseure’s al davant d’una de les trinxeres on va combatre Mariano Moreno, carregar a l’espatlla un telèmetre com devia fer ell, caminar descalç per la carretera que va recórrer, trobar llaunes i metralla de l’època i finalment descobrir el lloc on devia ser enterrat va provocar una transformació anímica de Buenafuente. De la mirada prudent i passiva inicial a un compromís en la lluita per l’exhumació de les fosses comunes. “Avi, et traurem! No pateixis!”, exclama l’humorista abans de marxar mirant el terreny on devien enterrar el seu avi.
La realització i postproducció de Quanta guerra! troba els recursos visuals per unir les generacions actuals amb l’avantpassat absent. I també per connectar els espais del passat amb el temps present. La producció és molt eficaç i segurament molt més àrdua del que el mateix programa mostra. La investigació històrica, la recerca en arxius militars i centres de documentació, és una tasca minuciosa i imprescindible que en molts casos no es fa explícita a la pantalla però que és necessària per construir l’acció del programa. Tot i que algunes de les magnífiques imatges d’arxiu no s’ajusten escrupolosament als fets concrets que es relaten, construeixen un context visual que transporta els espectadors a aquelles circumstàncies.
L’emissió de Quanta guerra! va anar precedida d’un anunci de la Generalitat que donava a conèixer el programa d’identificació genètica per a la identificació de cossos de les fosses comunes. I és que el programa, més enllà de posar el focus en un cas individual, estimula de manera col·lectiva a reconstruir la història familiar de cadascú, que, al capdavall, és la de tots.
