Bones notícies per als pensionistes?

La ministra Elma Sainz té l’oportunitat de donar bones notícies en els seus primers 100 dies al capdavant del ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions. Les pujades en les pensions són la conseqüència del compliment de les reformes en el sistema acordades en legislacions anteriors; la darrera, del proppassat març, era una de les condicions de la Unió Europea per continuar rebent els fons europeus. 

Més enllà de l'increment corresponent a l’IPC dels darrers dotze mesos, un 3,8%, qui en sortirà més beneficiat són les pensions mínimes i les no contributives. Sens dubte, des d’un punt de vista social, són bones notícies per als pensionistes amb un poder adquisitiu minorat per la pujada de preus, i també és un pas més per alleujar la desigualtat econòmica que plana sobre alguns col·lectius i que afecta en més mesura les dones.

A la vegada, des que es va aprovar la darrera reforma del ministre Escrivá, se senten veus que alerten reiteradament sobre la insostenibilitat del sistema de pensions a llarg termini tal com està plantejada. Destaca sobretot l'informe publicat per Fedea, que desgrana amb detall el que considera errors en les previsions elaborades pel ministeri.

La crítica d’aquest informe es resumeix en un excés d'optimisme per part del govern espanyol en dues previsions demogràfiques. La primera, i la més fúnebre, és que l'estat espanyol confia en un allargament de l’esperança de vida més lent que el previst per l'Eurostat, l’Oficina d’Estadística de la Unió Europea. Per exemple, per al 2040, el ministeri creu que l’esperança de vida després dels 65 serà de 23 anys addicionals, mentre que l’Institut Nacional d’Estadística en vaticina 23,2 anys i l'Eurostat 23,6. Les disparitats entre les tres previsions es van fent grans a mesura que se sumen dècades. La segona previsió demogràfica optimista es basa en un augment de la immigració en edat de treballar i, per tant, de cotitzar, molt superior a les de l’Eurostat. Mentre que el ministeri preveu un creixement constant entre el 2030 i el 2050, l'Eurostat preveu un estancament i, fins i tot, una disminució.

Però, segons Fedea, l’optimisme del ministeri no només no acaba amb les dades demogràfiques, sinó que tampoc incorpora correctament l’impacte econòmic que tindran algunes de les reformes aprovades. Per exemple, l’endarreriment de l'edat de jubilació amb incentius econòmics acaba sent una mesura que a llarg termini pot incrementar encara més la despesa. Tampoc es preveuen acuradament les conseqüències que algunes pensions (les mínimes i les no contributives) passin a referenciar-se a l'evolució de la renda per càpita mitjana, en comptes de fer-ho exclusivament a la inflació. La renda mitjana es calcula anualment a través de l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE i, entre d’altres, serveix per determinar el llindar de la pobresa, que es fixa en el 60% de la renda mitjana. Per fer-nos-en una idea, en una llar unipersonal el llindar de la pobresa se situa al voltant dels 10.900 euros, i per a una família de dos adults i dos infants és de 21.200 euros. En la darrera reforma, l’Estat es va proposar que les pensions mínimes arribin a aquest llindar el 2027 i les no contributives al 75% d’aquest import. Els augments de pensions més destacats anunciats per al 2024 comencen a moure’s en aquesta direcció. És per aquest motiu que la pensió de viudetat amb càrregues familiars augmenta un 14,1% i les pensions no contributives un 6,9%.

No és fàcil fer previsions acurades a curt termini, i encara menys a llarg. Però el que ja és un fet és el nivell de deute públic de l’Estat, que frega el 110% i que cal anar reduint per complir amb les directrius de la Unió Europea. En el curt termini, el 2024, les previsions són prou bones per complir les exigències europees, però cal mirar a llarg. En aquest sentit, l'OCDE avisa de l’augment de despesa pública derivada de l’envelliment els propers anys: uns 2,7 punts percentuals sobre el PIB fins al 2040, i instar a aprofitar el creixement econòmic d’aquests anys per repensar la fiscalitat i reduir el deute públic. 

Amb tots aquests elements damunt la taula, és fàcil arribar a la conclusió que el Mecanisme d'Equitat Intergeneracional, el 0,6% addicional de cotització que es va començar a pagar a principis del 2023 i que està previst mantenir durant 10 anys, serà vital –si no insuficient– per poder fer front a les desviacions que vindran, ja siguin directament en la despesa de pensions o, de manera indirecta, en les despeses relacionades amb l’envelliment. En tot cas, les pensions continuaran pujant perquè 10 milions de vots són molts vots.