És bo i possible desglobalitzar-nos?
Amb la seva política de l’odi i de l’espectacle, Donald Trump ha posat sobre la taula molts temes envoltats de polèmica, perquè la política extremista funciona, com les xarxes socials, a força d’estímuls que d’entrada ens poden semblar absurds, però que tenen el seu efecte. Un d’aquests temes són els aranzels, aquesta càrrega impositiva a les importacions doblement contradictòria per a l’ultracapitalisme: contradictòria perquè els impostos i taxes per a aquesta gent eren com l’apocalipsi; i contradictòria també perquè atempta contra la “llibertat” de mercat que tot ho havia d’arreglar.
Aquesta contradicció, no obstant això, forma part de la crítica que les extremes dretes internacionals (i paradoxalment, globals i globalitzadores) fan contra “els globalistes”. El que els ultres anomenen “agenda globalista” la constitueixen des de teories conspiranoiques diverses (com ara el rebuig a les vacunes defensat per personatges com el Kennedy responsable de la política sanitària nord-americana), fins als Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides. Uns ODS que, si bé no es compleixen, si més no representen una narrativa, un discurs, mínim si voleu, respecte a un altre món possible, millor del que tenim. El rebuig a aquesta narrativa és part del fil que uneix el discurs de Trump i les pancartetes de la líder de Vox al Parlament autonòmic.
No deixa de ser curiós que els “antiglobalització” érem, a l’inici del mil·lenni, les persones i col·lectius que reclamàvem un altre món possible, on allò que es globalitzàs no fos només el capital sinó els drets humans, la justícia social i la sostenibilitat. Els diferents Fòrums Socials Mundials en són testimoni, com també les mobilitzacions que s’hi donaren arreu del món, tant al nord com al sud global, i en les quals participaren un bon grapat de gent i organitzacions de les Illes Balears.
Ara, i des dels antípodes ideològics, personatges com Trump sembla que volen fer passes enrere en una globalització que havia estat pensada i construïda al servei dels interessos capitalistes més bàsics, i molt especialment del capital financer. La qüestió és molt simple: és possible, o desitjable, desglobalitzar-nos?
Segons la meva opinió, no és possible tornar enrere la globalització com a procés sociohistòric i cultural, però sí revisar-ne alguns dels elements. Per exemple: la deslocalització d’empreses (facilitada per les noves tecnologies, però sobretot per la disponibilitat de petroli barat), que no és ni bona per als territoris que perden indústria (com ens va passar aquí amb el tancament d’empreses de sabates) ni per al medi ambient, és en part reversible, sobretot si hi ha una política pública darrere, com varen començar a fer els valencians fa uns anys, impulsant una política de reindustrialització. Si és més local, ja és més sostenible.
Nosaltres tenim un problema amb això, perquè només es pot relocalitzar tot allò que no sigui turisme, i de moment els discursos parlen de “contenció”, però les dades apunten a la intensificació del turisme en totes les seves expressions, incloses les més absurdes, amb impactes que amenacen fins i tot les lògiques mateixes d’acumulació del capital: cada cop més turistes, cada cop menys cases disponibles per als residents i menys gent per fer-hi feina.
Allò que és més difícil de revertir en la globalització són dues coses. La primera, l’acumulació de poder de les grans empreses (bona part d’elles tecnològiques), incloses les multinacionals ‘espanyoles’, totes elles amb capitals de procedències múltiples, constituïdes en un perillós lobby mundial sense contrapesos democràtics. Serà difícil revertir això, que en realitat representa una amenaça al conjunt de les democràcies i a la lluita acumulada per la justícia social, sense conflicte. I quan es plantegi el conflicte de bon de veres hauria de ser per guanyar-lo.
La segona, la transformació cultural del món. La cultura –en sentit ample, no sols en la seva accepció elitista– ja no és local sinó global. O glocal, si voleu: tot es pot llegir alhora en clau local i global, i si no ho feim, errarem la diagnosi. Això val per a qüestions com el futur de la llengua catalana, més amenaçada avui en dia per l’utilitarisme i la mercantilització capitalista que per l’espanyolisme. Però també val per a qüestions ideològiques, perquè fixau-vos que Trump i els seus acòlits arreu (de Meloni a Milei, passant per Ayuso i Orban), fan servir un discurs fortament nacionalista i patriòtic, impregnat d’una certa nostàlgia preglobalització, però a la vegada (i contradictòriament, com us deia) fortament defensora dels grans beneficiaris de la globalització capitalista.
Més que desfer la globalització, potser el desitjable seria construir un nou sentit comú global, que comenci per desvetllar aquestes contradiccions que fan que mentre uns pocs es criogenitzen per apropiar-se del futur o preparen la fugida a un altre planeta, les víctimes del seu sistema ens medicam o ens barallam els uns contra els altres, gràcies als algoritmes que colonitzen les nostres vides, mentre ells fan caixa.
