Acabats els processos electorals dels mesos d’abril i maig s’ha constatat, una vegada més, que a la ciutadania li interessen més les eleccions generals que no les municipals. La diferència de participació és notable, un 68,33% a les primeres per un 55% de mitjana a les segones. És més important l’Estat que no l’Ajuntament. I, per descomptat, que no la comunitat autònoma o el Parlament Europeu.
He d’avançar que no és aquest el meu parer, per a mi la importància és justament a la inversa. No només perquè considero que el municipalisme hauria de ser la base del que entenem com a cosa pública sinó perquè, a la pràctica, és en els ajuntaments i en el poder local on els ciutadans experimenten quotidianament la política. I, en definitiva, on en poden copsar de primera mà els efectes i el significat. Recordem que els ajuntaments, encara, són institucions clau per a la convivència ciutadana. L’urbanisme, l’activitat econòmica o el control de la via pública (en totes les seves vessants, que podrien anar des de la seguretat fins a l’ocupació, passant per aspectes mediambientals) depenen, en gran mesura, de les respectives corporacions locals.
El municipi, però, no és sobirà i, per tant, no és el receptacle del poder en majúscules. El poder local s’ha d’entendre com a signe de la comunitat i alhora com una voluntat exterior. La distribució asimètrica dels recursos ideològics, culturals i econòmics, a més dels pròpiament burocràtics, seran clau per entendre qui mana, però el seu origen serà intern i extern. Els republicans dels segle XIX ho entengueren a la perfecció quan, davant la impossibilitat de governar l’Estat, es dirigiren a la població des de les institucions més properes, entre elles els ajuntaments, però també les associacions o els ateneus. El problema per a ells és que l’Estat actuà en sentit contrari, controlant els ajuntaments gràcies als partits estatals i el governador civil i, a més, amb la designació directa dels batles. Els municipis eren massa importants per deixar-los en mans dels seus veïns.
La localitat fins i tot ha estat considerada un espai essencial per entendre el sorgiment de l’Estat liberal, i no un simple contrapès com sovint s’ha afirmat. Alon Confino, per exemple, arriba a dir que el que és local és l’essència de la nació. Dit d’una altra manera, el liberalisme va construir l’Estat des dels mateixos ajuntaments, gràcies que vinculaven explícitament la política general amb la local. És el moment, per exemple, en què els notables de cada ciutat o poble esdevenen els representants dels grans partits estatals que ajuden (juntament amb l’escola, l’església o els sindicats), no només a imaginar la nació, sinó a dotar-la d’un sentit pràctic. Recordem que el servei militar obligatori depenia del govern central però eren els ajuntaments els que feien els padrons de població, realment la base per negociar amb el govern central la quota de soldats i, finalment, materialitzaven el sorteig; els polítics i funcionaris municipals reconvertien, en suma, un determinat poder extern en veritable poder local gràcies al control dels recursos polítics i materials de la comunitat.
Alhora, aquesta mena de situacions, sociabilitzaven els ciutadans amb l’alta i amb la baixa política. Els feia veure la importància de controlar les institucions més properes per filtrar els diversos poders que actuen en l’àmbit local, ja siguin interns o externs. La política, es feia (i es fa) tan visible als ajuntaments que es molt més fàcil d’entendre. De fet, en el lloc del servei militar, podem posar-hi exemples de gran actualitat, com els megacreuers o el lloguer vacacional.
Si tot plegat és veritat, com s’explica que l’abstenció sigui molt més alta a les eleccions municipals que no a les generals? Una situació que, si bé ja era visible als comicis del 1979, s’ha anat exagerant amb el pas dels anys. Tant és així que a les Illes Balears s’ha passat d’una diferència de poc més de 5 punts a favor de les eleccions al Congrés en aquell any als més de 13 del 2019. Les explicacions poden ser diverses i no són senzilles. El més important per a mi és el pes aclaparador que encara conserva l’estat nació. Cap altra instància superior (parlament europeu) o inferior (Governs autonòmics i Ajuntaments) s’hi poden equiparar. És una realitat que ve de molt enrere i que, per tant, el procés de globalització actual (ni la descentralització regional en el cas espanyol) no ha pogut capgirar. Això vol dir també que, tot i el paper determinant que tenen els mitjans de comunicació d’abast estatal per mantenir i eixamplar aquesta aritmètica, no són culpables del pecat original. El procés es va interioritzar des de fa més de dos-cents anys, molt abans de l’aparició de Tele 5 i TVE. I el més interessant és que la política municipal, com ja he dit, va ser una variable essencial de l’equació.
Tanmateix, segueixo pensant, com deia E. F. Schumacher en el seu clàssic dels anys setanta, que la bellesa està en el que és petit.
