24/07/2021

La barricada, la rebel·lia i la tristesa

4 min

Cuba és avui una passió trista, la que un sent per un far que s’apaga. Miro les imatges que arriben des de l’illa. Busco sabotejadors, agitadors pagats, els agents de l’imperialisme dels quals parla el govern. Potser, infiltrats entre la gent, mestres de la disfressa, existeixen. No soc cap ingenu. No seria la primera vegada. Si Mike Pompeo, anterior secretari d’Estat dels EUA, confessava que el propòsit de les sancions era “matar de fam” l’illa per derrocar el règim, qualsevol vilesa és possible, i aquesta també. El mostrari de canallades és interminable. Però desconfio profundament dels missatges que emet el poder, qualsevol poder, també el que governa Cuba des de fa sis dècades.

No puc apartar la mirada dels manifestants. Són a Cuba però són els joves de Bogotà; les dones de Monimbó, a Nicaragua; els estudiants normalistas a Tuxtla Gutiérrez o en aquella gran plaça de crits i rebel·lies que és el Zócalo. Són indígenes brasilers que lluiten per la terra i resisteixen el feixisme al Brasil. Lluiten amb les mans nues, sarbatanes contra el poder.

El seu crit, el mateix crit desesperat que recorre els carrers de l’Amèrica Llatina. Aigües desbordades del mateix riu, una protesta gegant que diu prou, que no vol que li robin el futur.

Protesten els budells de fam, protesten les boques emmordassades, protesten els cossos sotmesos a l’ortodòxia del patriarcat. Protesten i exigeixen drets i llibertat. No volen esperar més, no tenen temps.

La seva lluita, David contra Goliat. Una revolta contra el sistema, contra la policia, els jutges, els presidents, es diguin Duque, Bolsonaro, Ortega, Piñeira o Díaz-Canel. La llista és interminable. Esquerres o dretes? No importa, el poder és hermafrodita. La seva protesta, escaramusses d’alguna cosa que està naixent, més un límit al poder actual que un poder alternatiu, una cosa que, en paraules de Rousseau, “tot i que no pot fer res, ho pot impedir tot”.

Davant la protesta es desperten els ressorts automàtics d’un poder que se sent amenaçat. Les declaracions a la televisió nacional de Cuba del president Miguel Díaz-Canel en són un exemple: “L’ordre de combat està donada, al carrer els revolucionaris”. El règim s’aferra al fetitxe de la revolució per sobreviure. La retòrica revolucionària de “Pàtria o mort” apel·la a l’èpica. Però no s’inflamen els cors quan els estómacs estan buits.

La realitat, un govern desmantellat, a mercè dels esdeveniments. Díaz-Canel assegura que està disposat a defensar la revolució “al preu que sigui necessari”. Convoca els revolucionaris a “sortir als carrers on es produeixin aquestes provocacions, des d’ara i cada dia”. Mals temps per a la lírica dels que pensen diferent. El seu destí, des de presons de màxima seguretat fins a reclusions domiciliàries acusats de presumptes desacataments, resistències i desordres públics. Les vares per disciplinar els desobedients, una vergonya per a la revolució que diuen defensar.

Passen els dies, les protestes perden força. Tornaran demà si persisteixen les causes que les van provocar: escassetat d’aliments i medicines, talls d’energia, preus elevats, però sobretot absència de llibertat i futur, brases d’un foc etern.

Al final, desbordat per la realitat, el poder prova de recuperar el control. La infàmia de l’embargament proporciona l’excusa per no assumir responsabilitats pels abusos que comet. ¿Autocrítica? No és el moment, company. Primer hem de lluitar contra l’enemic. Fugida endavant, coartada perfecta. Després de l’ensurt inicial, el règim gradua la resposta, recupera el decòrum. No ha perdut elasticitat. Alguns ho anomenen resiliència.

En amplis cercles d’esquerra, la crítica al règim cubà és tabú, el camí més recte cap a l’ostracisme i l’excomunió. Davant les detencions arbitràries, la fustigació i la intimidació d’activistes i manifestants, es demana acatament, un xec en blanc. La revolució convertida en religió. Res que pugui posar en perill la supervivència del règim resulta acceptable. L’hàbit adquirit de l’autocensura és un banc de boira que impedeix veure la realitat. Amb Cuba alguna esquerra pateix ceguesa i un sever tartamudeig moral.

El sistema difícilment canviarà des de dins. El múscul de l’aristocràcia cubana, partit comunista i exèrcit, no està entrenat per a l’audàcia i la poesia. Els dirigents cubans pateixen la supèrbia implacable del que no ret comptes. Per això avui és més urgent que mai obrir les finestres, actuar amb coratge, posar-hi el cos, mirar de cara els fets, referir-se a la realitat pel seu nom, desobeir, en paraules de La Botie, per no “ser traïdors a nosaltres mateixos”.

Ho intentaran canviar des de fora. Des de l’altre costa del Carib, els voltors aixequen el vol. Han començat a planar en cercles, es preparen per al festí. I els cubans? Peces de canvi. Importen poc, part de la carcassa que serà devorada. El botí és massa valuós.

Cada moment històric té el seu afany i l’actual és un retorn de la política transaccional. “Els estats no tenen amics, tenen interessos”. Un efecte derivat de l’hegemonia xinesa que es projecta sobre tot el segle XXI és el retorn actualitzat de la doctrina Monroe. Cuba és per als Estats Units el que Hong Kong és per a la Xina i Crimea per a Rússia. Retornen Kissinger i Metternich, potser no havien marxat mai. Atrapats en l’engranatge de la raó de l’estat, fan cruixir els ossos dels cubans. La geopolítica global i la seva tendència autoritària tampoc no hi ajuden.

I doncs? El vers de Hölderlin “Però on hi ha perill, creix també el que ens salva” és un raig de llum al qual aferrar-se. Les protestes poden ser una oportunitat per despertar-se, hummus per al canvi, un espai per imaginar alternatives a les vies de sentit únic que s’ofereixen als cubans, per abordar amb lucidesa, determinació i valentia noves maneres de fer política. Una política que posi l’ésser humà al centre, finalitat última, mai instrument. Que faci de l’amor a la veritat, de la lluita per la justícia, de la bellesa, de la compassió, manifest de combat.

Cuba és una pàtria que vaig tenir i que, a diferència del poema de Gabriela Mistral, em resisteixo a perdre.